30 de juny 2006
#35 compte enrere
Diuen que "la letra con sangre entra", i certament ha estat a base d'hòsties, però m'he acabat aprenent de memòria els tres primers versos de la Commedia.
29 de juny 2006
#34 compte enrere
continuem amb coses positives:
com a ludopata compulsiva que sóc he de reconèixer que és possible que m'hagi rehabilitat una mica, almenys amb el tema buscamines...
28 de juny 2006
#33 compte enrere
D'aquí nou o deu dies (no ho tinc clar perquè sempre em descompto) marxo de Florència per tornar cap a casa. Me'n vaig i em sap greu, molt més greu del que pensava al començament.
I bé, cinc mesos poden donar per molt... però em temo que aquest no ha estat el cas, tot i així he decidit que anomenaré una cosa positiva de la meva estada aquí cada dia d'aquests últims que passaré aquí (sempre que tingui temps per connectar-me i sobretot si no em moro abans de la calor). Així doncs:
L'endemà d'haver arribat vaig conèixer dos toscans i em vaig esgarrifar perquè no vaig entendre res del què deien; curiosament ahir, cinc mesos després, els vaig tornar a veure i aquesta vegada els vaig entendre una mica més (a un toscà mai se l'entendrà del tot) o sigui que suposo que potser he après una mica d'italià.
23 de juny 2006
#32 sant joan
Estic contenta de no celebrar el sant Joan aquest any. A diferència de la resta de sants joans, avui no caldrà que em convenci a mi mateixa que els xiuladors no em fan por.
Estic trista de no celebrar el sant Joan aquest any. Avui no contemplaré el cel ple d’estrelles mentre enterro els peus a la sorra de la platja.
21 de juny 2006
Nom
Nom: Èlia
Més informació: Èlia porta accent obert a la e i té tres síl·labes en català, en castellà no porta accent i només té dues síl·labes. És el femení d’Elies.
Sant: el vint de juny.
El celebres: tirant a poc, de fet, acostumo a adonar-me que va ser el meu sant el vint-i-tres de juny, més o menys, tot i així m’agrada molt que em felicitin (la subtilesa no és el meu fort, ho sé).
Carinyosament se’t pot dir: Eliona
Jures que convertiràs en menjar de gat els genitals del que et digui: Eli
Perquè Eli és diminutiu de: Elisabet, Elisenda o Elionor
Però mai de: Èlia
Perquè: Èlia és un nom prou curt com per necessitar un diminutiu.
Segon i tercer nom que et vas triar tu mateixa perquè no suportaves l’enveja que et feien els que estan batejats i tenen segon i tercer nom de veritat tot i que a ells els sua la polla: Claustre Escolàstica
Et vas quedar a gust: Prou
El perquè dels noms: Motius personals, és confidencial.
Va, digues el perquè: No. Tinc tan bon gust que després em demanaries que triés el nom dels teus fills i a l’escola els assassinarien brutalment de tanta enveja que farien als seus companys de noms sosos.
Clar, ho entenc. Cognoms: no te’ls dic, he de mantenir l’anonimat.
Ja, ves quin anonimat, com si no els sabés ningú!
19 de juny 2006
Invasió, setena part
Amb molts menys recursos literaris i uns efectes especials molt més rudimentaris que a la 1ª part – 2ª part – 3ª part - 4a part – 5a part – 6a part arriba:
En el sisè capítol d’aquesta estrafolària sèrie la nova aliança formada per l’esquadra gumet i el monstre etrusc de cent caps, junt amb cinc esclaus sexuals que em sembla que parlaven en búlgar i llur flota de naus d’atac, transport i lucre, es van entaforar tots dins d’un sobre amb la intenció de ser enviats a Florència, concretament a casa meva.
El sobre va ser donat amb perfídia i malignitat a una persona innocent amb l’encàrrec de fer-me’l arribar ignorant que a dins hi havia un petit però aberrant exèrcit amb moltes ganes de donar-me mals de caps.
Continuar llegint "Invasió, setena part" »
14 de juny 2006
#31 impotència
Molt pitjor que estar feta una merda i que els demés no et sàpiguen animar és que els altres estiguin fets una merda i tu no hi puguis fer res. La impotència és sens dubte el pitjor dels sentiments.
Fet i fet, jo no hi puc fer res si el propietari ens fot fora de casa. Però no les sé animar, tinc menys tacte que un tallagespa.
(parlant de tallagespes m’ha vingut en ment aquesta pel·lícula)
10 de juny 2006
Vocació
És curiós, no te n’adones que creus cegament que la carrera que fas és la millor que es pot fer fins que una amiga i companya et diu que la vol deixar. De cop et quedes desconcertada sense entendre com algú pot plegar de fer els estudis perfectes però sens dubte el què més et torba és la teva reacció. Cony, si al final semblarà que fins i tot sents interès per alguna cosa. Però respira tranquil·la, de l’interès a la vocació encara hi ha una estona.
(i a l’amiga, se’n vagi o es quedi, la continuaràs estimant igual)
5 de juny 2006
#30
Fa uns dies em va trobar plorant asseguda en un racó, es va asseure al terra davant meu i em va observar amb ulls inquisidors. Vaig mirar la porta de reüll, massa lluny per fugir, estava atrapada, les tenalles preparades per començar la tortura si no confessava:
2 de juny 2006
#29 julivert
Fa gairebé sis anys, a l’agost del 2000, mentre menjava un arròs de pop, vaig decidir que el julivert no m’agradava, que és un condiment que em sobra. Si tenim en compte que tinc la memòria d’un peix d’aquests que no tenen memòria, el fet que recordi tan nítidament el Quan i l’On només pot significar que ho vaig tenir molt molt clar en aquell moment. Tot i així, he continuat menjant-ne la resta de la vida perquè suposo que vaig decidir deixar de fer-me la pàmfila amb el menjar.
Una de les primeres paraules que em van ensenyar les meves companyes de pis italianes va ser ‘prezzemolo’ i és que elles posen julivert a tot arreu, a tots els mils de variants de pasta que saben fer, a l’amanida, als bolets, a la carn (les poquíssimes vegades que s’ha menjat carn a casa), a les patates... i jo clar, què havia de dir, que a mi el julivert em sobra?
Evidentment, vaig dir que clar que en menjava. I n’he menjat (colló si n’he menjat!) en quatre mesos més del que he menjat en vint anys. Diuen que fins i tot ens acostumem a les garrotades amb el temps però a mi, què voleu que us digui, el julivert em continua sobrant.
Gràcies a Déu res és etern, ahir la Carmelita es va passar amb la quantitat de julivert i tan ella com jo vam patir sobredosi. La sobredosi de julivert és un mal suportable si tens el consol de saber que a casa no en tornarà a entrar ni una sola fulleta fins que el trauma se superi. I ara jo vaig cantant ‘Visca, visca, visca!!!’ pel passadís de tant contenta com estic. És que a mi la planta aromàtica que més m’agrada és el romaní.