#29 julivert
Fa gairebé sis anys, a l’agost del 2000, mentre menjava un arròs de pop, vaig decidir que el julivert no m’agradava, que és un condiment que em sobra. Si tenim en compte que tinc la memòria d’un peix d’aquests que no tenen memòria, el fet que recordi tan nítidament el Quan i l’On només pot significar que ho vaig tenir molt molt clar en aquell moment. Tot i així, he continuat menjant-ne la resta de la vida perquè suposo que vaig decidir deixar de fer-me la pàmfila amb el menjar.
Una de les primeres paraules que em van ensenyar les meves companyes de pis italianes va ser ‘prezzemolo’ i és que elles posen julivert a tot arreu, a tots els mils de variants de pasta que saben fer, a l’amanida, als bolets, a la carn (les poquíssimes vegades que s’ha menjat carn a casa), a les patates... i jo clar, què havia de dir, que a mi el julivert em sobra?
Evidentment, vaig dir que clar que en menjava. I n’he menjat (colló si n’he menjat!) en quatre mesos més del que he menjat en vint anys. Diuen que fins i tot ens acostumem a les garrotades amb el temps però a mi, què voleu que us digui, el julivert em continua sobrant.
Gràcies a Déu res és etern, ahir la Carmelita es va passar amb la quantitat de julivert i tan ella com jo vam patir sobredosi. La sobredosi de julivert és un mal suportable si tens el consol de saber que a casa no en tornarà a entrar ni una sola fulleta fins que el trauma se superi. I ara jo vaig cantant ‘Visca, visca, visca!!!’ pel passadís de tant contenta com estic. És que a mi la planta aromàtica que més m’agrada és el romaní.