Cargols
Quan era petita vaig fer una aposta (no recordo quina) amb un company de classe. Ell ara és un camell econòmicament prou productiu i jo una universitària dropa que és incapaç d’acabar qualsevol projecte que comença, tan diferents són els camins per on ens porta la vida! En fi, que vaig perdre. Mil peles. Vaig haver de donar-li a desgana dues boniques, rodones i pesants monedes de cinc-centes pessetes i mentre ho feia vaig jurar-me a mi mateixa (de la manera més teatral que em va sortir) que mai més apostaria res amb ningú. Ahir, però, vaig fer una excepció (no era pas la primera vegada que en feia una, és veritat) i vaig tornar a perdre. Vint cèntims. Tampoc és tant si tenim en compte que vaig gaudir de la cursa, cert, però vint cèntims menys són una derrota més.
En una tarda de pluja no hi ha res millor que trencar ametlles amb una pedra i fer curses de cargols. Cadascú va triar un cargol, el meu es deia Anatoli, el d'en Pau es deia Cargolet i el d'en Quim es deia Llefiscós. A la primera cursa jo vaig apostar vint cèntims pel meu que era el més gros, ells dos van apostar vint eurus cadascun (ai la canalla!) per en Cargolet que semblava el més viu. Vam col•locar els tres cargols l’un al costat de l’altre i vam marcar una línia recta a un pam i mig. L’Anatoli i en Cargolet van començar a posar-se l’un a sobre de l’altre i a fer veure que feien fills mentre en Llefiscós anava en direcció contrària a la meta. Al final vam arribar a la conclusió que era ell qui havia guanyat, així ningú havia de pagar res a ningú. La segona cursa va ser moltíssim més emocionant (els nens havien baixat l’aposta de vint eurus a un euru i en Quim ara apostava pel seu): els cargols semblava que anaven tirant en línia recta seguint una fulla d’escarola que els hi posàvem al davant (il•lusos nosaltres de pensar que els cargols són prou llestos com per seguir una fulla d’escarola) fins que, a un centímetre de la meta, van tornar a entortolligar-se i a pujar els uns sobre dels altres. Vam estar cinc minuts tensos observant la disputa i al final la bola de cargols es va decantar i en Llefiscós va caure a l’altre cantó de la línia.
La resta de la tarda ens la vam passar fent l’animal, ells a sobre meu fent veure que eren cargols que feien curses. I jo, bona perdedora, vaig donar-li quatre monedes de cinc cèntims al meu cosí que se les va guardar tot content.