31 de octubre 2006
Al·lucinació olfactiva #4
Moc el nas. Ensumo. Fa olor de pèl cremat. Em desplaço, no metres sinó quilòmetres. Sóc jo la que fa olor de pèl cremat. Pudor, més ben dit. Arribo a casa. Sento olor a crispetes. Greix. Sal. Mantega llardosa i groga. Faig una ganyota. Qui ha fet crispetes i no m’ha convidat? Crec que m’estic curant.
30 de octubre 2006
Al·lucinació olfactiva #3
No m’agrada anar amb rodalies. No per la pudor de suor, de boca, de pet, de regla, de gent... és per la pudor de plàstic impregnat de pipí fermentat.
29 de octubre 2006
Al·lucinació olfactiva #2
Estic asseguda davant l’ordinador i m’arriba una alenada d’aquella olor tan característicament àcida. Pipí de gat. Puto pixum de gat. Em giro molt lentament i miro de cua d’ull el llit. Allà el tenim, amb tota la seva majestàtica felinitat. Has estat tu cabró? Que no tens casa per anar a pixar? Com és que sempre estàs aquí? Li pregunto. Em mira amb els seus ulls grocs i amb aquella cara de suficiència com dient-me i què si he estat jo? No t’atreviràs a renyar-me. M’acosto i l’oloro per sobre, després més a prop. Enfonso el nas entre el seu pèl. No és ell, fa olor de caramel i flors, com sempre. Oloro tot el llit i no soc capaç de trobar la font de l’olor. Oloro per tot arreu. Passejo el nas per cada racó de cada habitació. Res. Però l’olor està aquí i allà, i només dins el meu nas. Prou, siusplau. Prou.
28 de octubre 2006
Al·lucinació olfactiva #1
Estic a casa. De cop, sento olor de lleixiu. Cada cop més forta. Fujo a la meva habitació. L’olor em segueix. Em persegueix. La maleïda olor de lleixiu em puja al nas i es queda allà enganxada. Em marejo i m’estiro al llit. Fico el cap sota el llençol però l’olor continua aquí. Per tot arreu. El matalàs fa olor a lleixiu. Els coixins fan olor a lleixiu. Fico el cap dins la meva samarreta i em tapo la cara amb les mans. Passa una estona que se’m fa eterna i algú comença a cuinar. Carn arrebossada. Vull vomitar. No podré entrar a la cuina durant hores. Les dues olors s’intensifiquen. Ballen durant hores dins les meves fosses nasals. Prou, siusplau. Prou.
27 de octubre 2006
Pussey!
I llavors el profeta Daniel es preguntà:
Tan terrorífic s’ha tornat el món que fins i tot les masses busquen ara el consol del que abans fou únic domini dels inadaptats socials?
Alabem tots el profeta Daniel!
23 de octubre 2006
Afàsia
L’afàsia se’m fa divertida quan sóc l’única que entenc que “brr, que és vermell!” vol dir “uf, quina calor!” i quan preguntem “on és el cotxe?” estem buscant el ventall.
22 de octubre 2006
Strangers in the... train
L’altre dia, i per primera vegada a la vida, vaig parlar durant una hora amb una persona que em coneixia a mi però que jo no vaig arribar a ser capaç de recordar qui era. Crec que mai havia patit tant en una conversa. Més o menys va anar així:
Continuar llegint "Strangers in the... train" »
21 de octubre 2006
Pèls (segona part)
A la segona sessió ha pujat la potència i, per tant, ha estat molt més dolorós que la primera vegada. Ara mateix, no se m’acut cap tortura pitjor que socarrimar les profundes i gruixudes arrels dels engonals i les aixelles del proïsme. A les persones que no em cauen bé els desitjaré un bon tret de làser, i ben potent. Però he decidit prendre-m’ho positivament i, en comptes de lamentar-me tot calculant l’extensió de pell calcinada, celebraré que ara sóc un 60% més pelada que fa tres mesos. Ja falta menys.
6 de octubre 2006
Tele
Quan la meva germana vivia aquí on visc jo ara no tenia televisor, no en tenia perquè és (i sempre ha estat) una noia molt contracultural i aixís tirant a bastant guai. Jo només em vaig limitar a no posar-ne per seguir el seu exemple. I la veritat és que per a mi era tota una benedicció ja que, he de confessar, abans de ser ludòpata vaig ser teleaddicta, i vull dir teleaddicta de les serioses, de les que fins preocupen als pares i tot. Però així és la vida que des de fa quatre dies en torno a tenir i no deixo de preguntar-me si ho faig bé, si m’he curat. A mi em sembla que sí... clar que, sincerem-nos, diria que últimament a la tele hi fan molta merda (però molta molta), no sé si abans no tenia gens de perspectiva o és que la tele ha canviat molt els últims tres anys, la qüestió és que això m’ajuda a desintoxicar-me del vici i a no recaure.
Tot i tot, crec que m’he enamorat de la Supernanny.
5 de octubre 2006
Bona nit
E- Va bonica, posa el cap per aquí.
M- Ostres, poder hem d’agafar el cotxe per entrar aquí!
E- Em sembla que no caldrà, és una camisa de dormir, només has de posar el cap i els braços pels forats.
M- Oh! És que els cotxes són molt delicats per aquestes coses…
E- …si, de fet tens raó…
M- Tens alguna coseta per menjar ?
(De sobte, descobrim que les seves nines no hi són, això suposa tota una amenaça de crisi domèstica. Rastrejo la casa d’una punta a l’altra i les acabo trobant sospitosament ben col•locades dins el meu llit, les molt putes)
E- Au, ja les tens, ara toca dormir.
M- Que són maques les meves criatures! Un petó!
E- Un petó!
M- M’estimes?
E- Molt.
M- Un petó!
E- Un petó... bona nit!
M- Bona nit.
3 de octubre 2006
Troies
Totes les guerres comencen per culpa d’ídols de fum.
Ha estat aire, buit, un rumor, boira, un gest insignificant, una paraula sense contingut el reflex d’Helena que m’ha enverinat la boca ?
Mai ho sabré.
Els rivals morts no seran consol de les meves hosts, aquí no guanya ningú.
I perdré l’Èlada...
... i em destruiran Ilió...
... i pel camí hi deixaré el què estimo, la vida, tot.
I tot per culpa de res.
2 de octubre 2006
Tornem-hi
La primera setmana de curs pot fer-se molt dura si ens hem passat els set últims mesos pelant la patata, és a dir, sense fotre puto brot.
La segona, però, és molt pitjor. Durant la segona has de decidir quines seran les assignatures “no assistencials”. Si no ho decideixes tu, ho faran elles per evolució natural. També és quan et manen uns deures que no et preocuparàs de fer fins al cap de dos mesos, com a mínim, però que s'afegiràn a la llarga llista de coses a fer (amb temps) abans d'exàmens.
A la tercera setmana t’omples d’orgull propi perquè encara no has fet (quasi) cap campana.