29 de novembre 2006
Problema matemàtic
Si tenim en compte que:
- Mes amunt, mes avall, deu fer uns set anys que tinc la mateixa adreça d’e-mail.
- Un any em sembla que té unes 52 setmanes.
- Tot i que hi ha hagut èpoques en les quals no rebia ni una sola cadena de merda també n’hi ha hagut de les que en rebia un munt cada dia, per tant, direm que durant aquests set anys he rebut 1’75 cadenes de merda a la setmana, ho dic per dir, està clar. I ho calculo pensant més en els dos últims anys, la meva memòria no arriba més lluny.
- Les cadenes de merda sempre et condemnen a un cert temps de mala sort, majoritàriament canalitzada en mala sort en l’amor (o en el sexe), sigui una condemna de sis mesos, sigui una de deu anys. Després d’un estudi profundament superficial, direm que la mitjana de mala sort és de quatre anys. Això també ho dic per dir, està clar.
- No he reenviat mai cap cadena de merda.
L’operació seria una cosa així (consti que el càlcul mai ha estat el meu fort):
7 x 52 = 364
364 x 1.75 = 637
637 x 4 = 2548
Per tant em toquen uns 2548 anys de mala sort. Aproximadament.
Ara començo a entendre algunes coses.
27 de novembre 2006
Armari
No ho puc evitar...
... a vegades em sento tota una artista de revista.
26 de novembre 2006
Bon dia
M’agraden les piruletes de cor.
I el pollastre rostit de Nadal.
I la casa on visc.
I la gent amb qui visc.
I llegir còmics.
I en Ray Charles.
I caminar per la gran via.
I la xocolata.
I, des de molt lluny, darrere una finestra bruta, amb molta boira, sense ulleres i estant de molt bon humor, fins i tot m’agraden la polla de Glòries i l’edifici aquell de color negre i morat de la plaça Urquinaona, aquell tan alt, ja sabeu.
També m’agraden els coixins.
I el silenci de la nit.
I el soroll del matí, a vegades no i a vegades sí.
I despertar-me sense despertador.
I dir bon dia, això també m’agrada bastant...
22 de novembre 2006
Per què?
- Per què les claus de cotxe són tan psicodèliques?
- Per què la llei permet que aquesta dona ens doni consells d’interiorisme?
- Per què els de tv3 no entenen que després de tres minuts de veure imatges “des de l’aire” un percentatge significatiu de catalans se’n van a vomitar per culpa del mareig?
- Per què les actrius porno sempre miren a la camera?
- Per què tothom es compra penjolls amb forma d’osset?
- Per què no sóc capaç de superar l’striptease frustrat d’Elsa Anka?
- Per què?
17 de novembre 2006
Testic
Les grades estan plenes de gent assedegada de sang i fetge. A baix, la Senyoreta Romaní està asseguda en una cadira i al davant hi té una persona amb cara de fàstig que li crida:
- Confessa pecadora!
- Sí, ho he de reconèixer, a vegades faig pipí a la dutxa...
- Saps que no em refereixo a això, això ho fa tot el món... Confessa la teva desviació més perversa! I no despistis, que ja saps a què em refereixo...
- No!
- Si, fes-ho!
- No m’hi obliguis, si us plau... La humanitat no està preparada per saber-ho!
- Justament per això mateix has de confessar. Vinga!
- Jo... jo... no puc.
- Va!
- Jo... jo... Quan veig un testic pel carrer jo...
- Continua...
- El persegueixo corrents amb cara de mística ximpleta!
- Mare meva, quina aberració! I quin vil propòsit tens? a canvi de què aguantes el rotllo que et facin? Per què ho fas?
- Per... perquè col·lecciono la “Atalaya” des dels tretze anys!
- Mireu-la tots, ella que deia ser tan atea... Confessa els rituals satànics que practiques amb les revistes, femna endimoniada!
- Au, au! Tampoc cal que exagerem... Si ni tan sols me’ls llegeixo, només és que trobo que els dibuixets i les fotos que hi posen són molt guais.
- Si és així com dius, com és que infles tan el pit quan els hi dius que t’has llegit la biblia?
- Bàsicament per vacil·lar-me’ls. Potser sóc una mica creguda...
- No ens enganyaràs, tu no ets creguda... Tu ets creient!!!!
- Eh, eh, sense faltar al respecte! Quina merda d’entrevista que m’estàs fent, jo me’n vaig.
I la Senyoreta Romaní s’aixeca i se’n va del plató.
15 de novembre 2006
Perdent el temps
Endreçar l’armari.
Llegir-me un còmic.
Estendre la roba.
Berenar les restes del dinar.
Estudiar-me els numerals en grec.
Traduir un poema romanès.
Depilar-me les celles.
Mirar una peli.
Pentinar el gat dels veïns.
Passar-me quatre hores seguides posant sofàs i tauletes de disseny en una casa dels Sims.
Endevineu a què m’he dedicat aquesta tarda?
14 de novembre 2006
Al·lucinació visual #1
Travesso el passadís subterrani per anar a la meva andana amb pas lleuger, ja se sap que aquests passadissos no són llocs agradables. Al peu de l’escala hi ha una dona repenjada sobre una cama, l’altre peu al primer graó, com si estigués còmoda, com si ens trobéssim en el lloc més maco del món. Em mira. Pujo les escales, camino un metre i em disposo a esperar. Miro de reüll cap avall de les escales, ella continua amb la mateixa postura, mirant-me. No m’agrada que em miri d’aquesta manera. Faig una passa de costat dissimuladament com per allunyar-me’n. La miro, continua mirant-me amb la mateixa postura estranya però està tres graons per sobre d’abans. Una altra passa de costat. I ella tres graons més amunt. Una passa. Tres graons. Una passa. Tres graons. No deixa de mirar-me. Una passa... S’han acabat els graons... Tinc por de morir fulminada per aquesta mirada... Arriba el tren.
12 de novembre 2006
Mots encreuats
Tot i que jo això dels reptes personals és un tema que tinc bastant atrofiat el senyor perdedor em va dir que jo també en sabria fer un, i tot i que diria m’ha quedat massa barroc ho he volgut intentar:
Continuar llegint "Mots encreuats" »
10 de novembre 2006
Boira
Després d’haver-me passat el dia saltant d’alegria fent i desfent la maleta, d’haver pagat 21€ de bitllet de bus, d’haver fet un viatge fins a Girona, de fer cua per facturar i cua per ensenyar que no porto més de 100ml de “líquids perillosos”, després d’esperar dues hores i mitja a veure què passava em van dir que el vol quedava cancel·lat per la boira. Mentre tornava cap a Barcelona em venien al cap, torrencialment, tots els records continguts d’aquells cinc mesos. Realment, necessitava tornar-hi.
Estic tan disgustada que ni tan sols tinc ganes de criticar a la Ryanair. I em mata pensar que ara estic aquí quan hauria d’estar allà. Merda.
9 de novembre 2006
Pa-para-pa-pa-pà
Cansada de la monòtona i patètica vida que porto a Barcelona i enyorada de la monòtona i patètica vida que portava a Florència he decidit que me’n torno a Itàlia. Apa, adéu.
8 de novembre 2006
Sort
Va ser un dijous, fa un any, cap a les onze de la nit:
La casa ja està tranquil·la perquè els nens ja fa estona que són a dormir. Els pares descansen, ella posa el nadó al bressol després d’haver-li donat de mamar. Ell sent una olor estranya i decideix sortir a l’escala per comprovar què és, entra al vestidor per agafar les claus i just en aquell precís segon hi ha l’explosió.
PAM!
La casa ha desaparegut. Ell queda viu, intacte, penjant de la paret i amb pijama. Des d’allà ho veu tot, però no pot baixar. Té el mòbil a la mà i truca als sogres “Veniu corrent. Hi ha hagut una explosió”.
Al carrer hi ha la resta de la família estirada. Els nens, quatre i cinc anys, han mort a l’instant. Ella, trenta-set anys, morirà a l’hospital un parell d’hores més tard. El nadó de vint dies ha perdut una part del cervell, el desconnectaran l’endemà a la tarda. Ha fet net.
Em pregunto com s’ho van fer tot aquell ramat de capellans, en aquella macromissa a la catedral, per explicar perquè Déu havia volgut que passés allò mentre els presents miraven horroritzats els tres taüts de mida petita. Les taques de mort no marxen fàcilment.
Fa un any vaig aprendre una lliçó: La bona sort acaba cobrant factura. I vull creure que la mala sort també queda recompensada, que sinó ja no sé en què creure.
(A l’Olga i els seus tres fills. Us trobem a faltar)
7 de novembre 2006
Comunicant-nos
M- Com et dius?
E- Em dic Èlia.
M- No maca, no. T’equivoques. És Montserrat, mont-ser-rat!
E- No, no... Jo em dic Èlia i tu Montserrat. Si em vols preguntar el teu nom has de dir “com em dic?” i no “com et dius?”, sinó et diré el meu nom.
M- Ah, clar, clar... i com em dius?
E- Montserrat.
M- Ah, i com ho saps?
E- Mira...
M- És maco! ...com dius que et dius?
E- Èlia...
M- Vols dir?
E- Si...
M- És maco! Però jo no sóc aquest nom.
E- No, no. És el meu nom, el meu, no el teu...
M- I... com et dius?
E- Montserrat...
M- Ara si! L’has encertada, que n’ets de llesta!
E- ...
M- Tens alguna coseta per menjar?
6 de novembre 2006
5 dies en 7 punts
- He anat a Manresa a fer de cangur dels cosins.
- La “Mediterrània” és una bona fira, la majoria d’espectacles són gratis i estan prou bé.
- Un angelet m’ha vingut a despertar cada dia a les sis perquè encara tenia jet lag per culpa del canvi d’hora.
- L’altre angelet tossia i tossia fins que m’ha encomanat la galipandria.
- La meva germana va venir a salvar el dia, ella sí que controla el tema criatures.
- Em vaig passar quatre hores fent un pastís d’aniversari. Tinc molt mala cal·ligrafia quan escric amb ametlles.
- El meu pare avui passa de la maduresa a la senectut, però jo me l’estimo igual.
1 de novembre 2006
Erecciones generales
Fa setmanes que miro els cartells i jugo a endevinar quines són les seves desviacions: a aquest li mola posar el boli pel cul del seu gat (ha de ser marca pilot), aquest altre s’excita quan els seus fills mengen torrades untades amb el seu semen per berenar (i només per berenar), aquest es posa a to cantant el virolai (versió hip-hop) mentre apallissa i sodomitza a la seva mare, etc.
Aquest matí m’he llevat molt poc després d’haver anat a dormir, ni tan sols se m’havia passat el mal de peus. He quedat amb mon pare i tots dos ens hem arrossegat penosament cap a les meses. És una pena que no existeixi un “Partido Monárquico Pro-Marichalar”, jo el votaria (segur que estarien a favor del consum de drogues).
En fi, jo creia que no era possible que unes eleccions deprimissin més del què ja deprimeixen normalment. M’equivocava.