Sort
Va ser un dijous, fa un any, cap a les onze de la nit:
La casa ja està tranquil·la perquè els nens ja fa estona que són a dormir. Els pares descansen, ella posa el nadó al bressol després d’haver-li donat de mamar. Ell sent una olor estranya i decideix sortir a l’escala per comprovar què és, entra al vestidor per agafar les claus i just en aquell precís segon hi ha l’explosió.
PAM!
La casa ha desaparegut. Ell queda viu, intacte, penjant de la paret i amb pijama. Des d’allà ho veu tot, però no pot baixar. Té el mòbil a la mà i truca als sogres “Veniu corrent. Hi ha hagut una explosió”.
Al carrer hi ha la resta de la família estirada. Els nens, quatre i cinc anys, han mort a l’instant. Ella, trenta-set anys, morirà a l’hospital un parell d’hores més tard. El nadó de vint dies ha perdut una part del cervell, el desconnectaran l’endemà a la tarda. Ha fet net.
Em pregunto com s’ho van fer tot aquell ramat de capellans, en aquella macromissa a la catedral, per explicar perquè Déu havia volgut que passés allò mentre els presents miraven horroritzats els tres taüts de mida petita. Les taques de mort no marxen fàcilment.
Fa un any vaig aprendre una lliçó: La bona sort acaba cobrant factura. I vull creure que la mala sort també queda recompensada, que sinó ja no sé en què creure.
(A l’Olga i els seus tres fills. Us trobem a faltar)