30 de desembre 2006
Horia
Tanco els ulls per viure.
Tanco els ulls per matar-me.
Obro els ulls i visc morint cada dia.
Obro els ulls, el meu Caucas no té nom.
Jo sóc Prometeu.
27 de desembre 2006
Nadal
- Em passo hores enganxada al pernil, un tallet, nyam, un altre tallet, nyam, un que m’ha sortit massa gruixut, doncs aprofita les dents de menjadora de carn crua que l’evolució encara no t’ha robat, et tallaràs, em diuen, busca’t una excusa millor, responc, el ganivet és meu i només meu.
- Mira, mira, el llom embotxat queda més bé si el talles a tires...
- La llangonissa no me la menjaré pas sola, em passaries una llesca de pa?
- Oh gran Pollastre Rostit, alfa i omega del meu pensament, les gràcies us dono per revelar-me el sentit essencial de la meva vida, sigui santificat el vostre nom!
- Mikados de xocolata blanca? Això s’ha de provar!
- Passa’m un bocí de Panetone, plis.
- Estimo els canelons de peix, els estimo amb bogeria.
- Sopa, sopa, sopa, soooopa amb boletes!
- Oh, un sugus!
- On són les neules?
- Crec que necessito un got amb sal de fruites.
- Torró de nous? Bé, si insisteixes...
- Queda una mica de xocolata d’aquella?
- Més pollastre! Visca!
- Una mandarineta encara hi cabria...
- No, una gominola no que vull conservar la línia, sense sucre dius? Ah, doncs si és així...
- Diria que encara tinc gana.
21 de desembre 2006
...
Colpejo reconciliadorament una rodanxa de lluç congelat per rematar-lo, no vull que mori bullit i que pateixi. La punxo amb una cullereta de cafè i la poso a la terra del meu cactus, a veure si així ressuscita i torna a ser de color verd. Per agrair-m’ho, em trepana carinyosament un dit i aprofito que m’ha fet un forat per posar-m’hi una anita de diamants i així estar més elegant. Com que vull estar encara més maca em poso una cinta vermella als cabells i em disposo a dormir penjada de cap per avall del sostre per no despentinar-me. Durant una estona contemplo com la gravetat i l’electricitat estàtica vestides amb malles fúcsies mantenen una petita escaramussa però, anhelosa de repòs, acabo relliscant cap a terra amb les meves elegants mucositats i canviant-me d’habitació, que aquesta ja no em tanca tots els botons. Pel matí em desperto amb una germana demencialment viciada i un penjador de filferro dins del llit i ja no entenc res.
19 de desembre 2006
21...
Meeeerda!!!!
(va, si voleu seré més fina: a cagar!)
16 de desembre 2006
100!
Doncs, collons xata, com t’ha costat!
...
...
...
Ves!
14 de desembre 2006
Cold what does
No tinc paraules. Realment, no tinc paraules...
Continuar llegint "Cold what does" »
13 de desembre 2006
Dublín
El primer adjectiu que em ve al cap és prescindible. Mona, cuca, però prescindible. En tot cas, en dos dies te la fas i de sobres. Totes les coses importants de veure són destrempadorament insípides, cap d’elles em va fer fer “oh!”, ja m’enteneu.
A Irlanda només es donen tres condicions climàtiques possibles: pluja, vent i pluja fina. Els pocs minuts de sol diari són purament anecdòtics.
Veient com aquelles vikingues anaven tranquil·lament amb minifaldilla quan jo portava l’abric més gruixut que tinc i agonitzava de fred se’m fa evident que aquesta gent són d’una raça diferent. Mai m’he sentit tan africana.
Tenen molta verdura, això s’ha de reconèixer.
I Guiness poqueta, tota la que el meu estómac pot tolerar.
No crec que hi hagi res més a dir sobre el viatge, o sigui que fins demà, besitos i altres salutacions cursis dignes de tan poc digne post.
5 de desembre 2006
Riure
La foto en tela penjada a la paret on surt el cambrer que em porta la beguda emmanillat i fent cara seriota em fa riure.
Aquella botiga de sofàs on no canvien piles de rellotge em fa riure.
Un mecanitzat Pare Nadal d’aberrants proporcions que mou la cintura a la “hulahop” em fa riure.
Una parella en postura de foto al bell mig de la rambla, perfectes dins del marc invisible on estan (pena que no tinguin llar de foc a sota), em fa riure.
Les dissimulacions descarades em fan riure.
Les improvisacions de memòria em fan riure.
Aguantar-me el riure em fa riure.
No tenir pas cap ganes de riure i tenir tantes ganes de riure em fa riure.
Està clar que quan tinc el dia tonto no hauria de sortir de casa.
1 de desembre 2006
Advent, nicotina i culs
He encetat el calendari d’advent que em va regalar en nino, serà el primer després de molts i molts anys de no tenir-ne. La xocolatina tenia forma de “canari sobre d’un tronc” i tenia gust de plàstic. No m’ha costat gaire trobar el número 1 i em moro de ganes de buscar el 2 demà al matí i veure quina forma original i plastificada tindrà la xocolatina, amb una mica de sort tindrà forma humana. És una pena que la que té forma de “nenjesús” te la deixin pel 25 quan la intoxicació arriba al seu clímax i ja no et ve d’una porqueria semi-digerible més.
...
Avui fa l’aniversari una professora que vaig tenir a l’institut, no recordo com es deia ni què ensenyava, només recordo que mastegava tot el dia xiclets de nicotina de manera compulsiva i que et castigava quan eres tu el que mastegava xiclet. Era una puta. També recordo que no va deixar de fumar ni quan es va quedar embarassada. Ja s’ho farà si després li va sortir una criatura epilèptica.
...
M’han punxat al cul. A la galta del cul. Una goteta de sang m’ha tacat les calces i he pensat que la propera vegada portaré tanga. Òbviament, m’he planxat les mans i m’he trepanat el cap per haver tingut un pensament tan poc digne de mi. La conclusió és que ara em sento una mica menys miserable quan camino, o almenys m’hi he sentit durant una estona.
I aquesta és la moralina:
Si ets una coixa de merda menja’t una xocolatina.
(no et curarà els dolors existencials però te’ls distraurà una estoneta)