Dublín
El primer adjectiu que em ve al cap és prescindible. Mona, cuca, però prescindible. En tot cas, en dos dies te la fas i de sobres. Totes les coses importants de veure són destrempadorament insípides, cap d’elles em va fer fer “oh!”, ja m’enteneu.
A Irlanda només es donen tres condicions climàtiques possibles: pluja, vent i pluja fina. Els pocs minuts de sol diari són purament anecdòtics.
Veient com aquelles vikingues anaven tranquil·lament amb minifaldilla quan jo portava l’abric més gruixut que tinc i agonitzava de fred se’m fa evident que aquesta gent són d’una raça diferent. Mai m’he sentit tan africana.
Tenen molta verdura, això s’ha de reconèixer.
I Guiness poqueta, tota la que el meu estómac pot tolerar.
No crec que hi hagi res més a dir sobre el viatge, o sigui que fins demà, besitos i altres salutacions cursis dignes de tan poc digne post.