cortines
Avui he somiat que estava en una classe magistral. Els companys de classe eren antics d’institut, nous de facultat i coneguts de tots els temps. El professor s’esmerçava en explicar la importància d’embolicar una esfera amb paper de wàter i ha triat el meu cap per fer una prova en viu. Jo estava mig adormida al pupitre però abans que comencés a parir-me la bronca ha entrat un tio vestit de soldat i ha demanat algú amb qui barallar-s’hi. El professor ha dit “l’èlia, que està tan desperta”. I au, a estibar-nos dels cabells i fer-nos claus de judo del tot variades i espectaculars. En un moment crucial de l’enfrontament tinc el peu al seu pit i em quedo aturada mirant-me’l, no m’havia pintat les ungles ahir? I com és que vaig sense sabates?
Vaig d’excursió no sé a on i m’entretinc tant a la casa d’unes senyores, que van col·locades de no acabo de tenir clara quina droga i que venen moneders de plàstic, que perdo el bus i he d’esperar uns tres segons al següent. Quan pujo un noi de dins el bus em diu que no agafi aquest, que és horrible, i que esperi al de les dues de la nit. Òbviament, no li faig cas i agafo aquest bus. El noi em parla en italià i em diu que és de València, que està nerviós perquè potser li toca fer de fallera major i després, sense tocar-me, em fa un fill.
Arribo a casa i al cap de cinc minuts pareixo el fill. És una massa rosa sense forma i sense vida i decideixo col·locar-la en un plàstic d’aquells rodons de pizza precuinada que hi ha a la pila del reciclatge. I em poso a dormir però no puc. En un primer moment penso que és per culpa de la tràgica no vida del meu fill, però de seguida me n’adono que és perquè el gat dels veïns torna a tombar per aquí. M’està rascant els peus del llit tot cantant la cançó del Mr. Ed. Me’n vaig a dormir sota casa.
Però sota casa es veu que hi fan una exposició de cotxes sostenibles que en realitat no tenen res de sostenibles i són cotxes normals i corrents. I mentre em passejo per allà em trobo a la meva tieta tota preocupada perquè el meu cosí petit escriu una e que sembla una o i em dóna la meva motxilla d’esquena. Just després em trobo a la comissària de l’exposició que em demana que em posi al meu lloc, i em fa entrar dins d’una mena de bassa d’aigua on hauré de demostrar que la meva motxilla també és sostenible. Quan sóc a dins me n’adono que dins de la motxilla hi deu haver sabates i altres coses que no es poden mullar i surto i l’obro per treure-les. I és llavors quan me n’adono que a dins la motxilla només hi ha cortines de ganxet i em desperto.