Conte curt o alguna cosa
Trobí feina en un negoci estrany al carrer Enric Granados, prop de la meva facultat, així hi podria anar després de classe, o abans, o directament des de casa, què sé jo. Aquell negoci s’assemblava a una curiosa fusió d’ikea, un laboratori de proves nuclears i un banc, tot i que, al revés dels bancs, era el dijous el dia que es plegava abans. Els companys de feina no em queien bé: una dona esperpèntica i un jovencell farcit de gomina feien pinya i s’intercanviaven el menjar dels tuppers a l’hora de dinar, tres caixeres anaven sempre agafades del bracet i organitzaven viatges de feina tot cridant, o criticaven la mida del meu cul entre xiuxiueigs, la resta d’empleats eren sociòpates i no parlaven mai. No sabia qui m’havia contractat.
Un dijous a l’hora de plegar m’adoní que no estava contenta d’acabar abans, crec que m’havia convertit en robot, o en cyborg, mai he entès bé la diferència; ara veia unes lletretes verdes borroses a la part superior del meu ull esquerre, però no les podia llegir, sempre he sigut astigmàtica d’aquell ull; a més, ja no tenia gana, ni cansament, ni fred, ni dolor, ni restrenyiment, ni tenia sentiments positius o negatius envers la gent, feia un vague càlcul segons els factors socials que es desenvolupaven davant meu, o sinó no feia res. Ara ja no tenia escrúpols, ja em podia apuntar a un dels viatges aquells que feien els meus companys.
I anàrem a Eivissa. Des de la finestreta de l’avió albirí una cresta de terra a ponent i vaig dir, ens instal•larem allà. Quan hi arribàrem amb l’autocaravana que havíem portat des de Barcelona baixaren a banyar-se. No hi havia onades, ni una, l’aigua i la sorra s’ajuntaven sense fer-se la guerra ni l’amor, mai vist, feia esgarrifances. Jo contemplava l’immensitat blava cap a l’oest i el de la gomina se m’acostà i digué, que n’és de bonic l’Atlàntic! No estem a l’Atlàntic, vaig respondre. No, estem just al mig de l’estret de Gibraltar, l’Atlàntic el tenim al davant, aquests últims mesos les illes han baixat molt, mira, Formentera ja és a l’altre cantó, em contestà. Ah, no m’ho hagués imaginat mai així, amb aquesta aigua tan quieta que sembla morta, reflexionava mentre enfonsava la punta del peu entre les pedretes mullades.
I de cop, entre tanta quietud, va caure una bomba uns quilometres enllà, i després una altra, i fins la tercera no reaccionàrem, entrem a la caravana, digué algú, de què ens servirà? preguntà l’altre, a dins hi ha una cabina de proves nuclears, no recordeu a què ens dediquem? venem mobles a preus raonables i provem armes de destrucció massiva! i hi vam entrar un a un, jo, el de la gomina, la dona esperpèntica, un parell de sociòpates que ens acompanyaven i una de les caixeres, a dins estàvem tan estrets que no podíem ni seure. Les altres dues caixeres eren dins de la caravana, jo aguantava la porta de la cabina, una d’elles volia entrar, l’altra no, la primera suplicava, l’altra no cedia, des de dins cridaven perfavors, la primera suplicava, la segona no es movia, la primera entrà, la segona es quedà a fora.
Tancaren la porta de la cabina rere l’última de les caixeres, jo no havia volgut entrar, no m’havia mogut per molt que la companya em supliqués. Per primera vegada tenia la sensació d’entendre alguna cosa, m’havia quedat fora entre bombes i sentia pau, ja em podia despertar.