28 de abril 2008
...
... com aquella nit que conduïa de cara la lluna, amb la pesada de la Callas esgargamellant-se a tot volum, i ja no sabia el meu nom, no recordava d'on venia i, el què és millor, havia oblidat cap on em dirigia. I era tanta la pau de no carregar res sobre les espatlles, tanta la pau de les línies blanques de la carretera, que hagués conduit tota la nit, que se'm feia eterna i preciosa, que m'adormia al volant. Llavors la rotonda, grandíssima filla de puta, em va arrancar i arrossegar violentament cap a la realitat. I com pesa, a vegades, la realitat! I la pera era massa aspra, el tomàquet em semblava podrit, tot em feia fàstic. Qui gosa culpar l'Anakin Skywalker per haver-se tornat dolent? Vaig començar a caminar al voltant de la taula, amb la punta de la màniga treia la pols del respatller de les cadires, vaig fer una volta, dues, quatre, dinou, cinquanta-tres, dues-centes, fins que tot va desaparèixer i ja no existia res més que el respatller brillant de les cadires...
16 de abril 2008
Wee-wee #2
i parlant de pipí...
sé que és una experiència bastant general, a tothom l'hi ha passat i tothom en parla sense pudor: quan es mengen smacks el pipí fa olor d'smacks.
jo començo a tenir sospites de la possible relació entre menjar espàrrecs i fer pipí amb olor de bròquil.
el sistema excretor, quin gran misteri!
9 de abril 2008
...
Em preocupa l’extinció dels neandertals. No és una broma, em preocupa molt. Intento imaginar com devia ser de dur pels últims que quedaven, i normalment també intento imaginar quins esclaus més excel•lents serien per nosaltres si encara existissin, com en sabríem, els homo sàpiens, d’utilitzar-los sense preocupar-nos per ningú a part de nosaltres, pobres d’ells si haguessin viscut!
7 de abril 2008
Wee-wee
Quan jo era petita la meva mare li va regalar un urito (un pixador) marca roca (com ha de ser tot bon sanitari) al meu pare per l'aniversari i ell, agraït, el va instal•lar al costat del vàter. Això, a part de reduir un 25% la cua per fer pipí, va fer que jo cresqués traumatitzada per no ser capaç de fer pipí dreta tot i tenir un pixador d'home tan a l'abast.
2 de abril 2008
de bloguiversaris
podria parlar de moltes coses:
dels miserables 27 posts que he escrit en els últims dotze mesos;
que avui no m'he adonat que era avui fins a l'hora de dinar;
que dos anys, cony, ja són dos anys;
podria parlar d'un Arno immens i brut, d'un parc florentí amb gespa seca i milers de pelusses blanques d'arbres volant pel cel que eren tot el què necessitava i deixaven de ser tot el què necessitava cada cop que anava a pixar.
però no em ve de gust parlar de res, només em ve de gust llegir-me el còmic de psicòpates assassins que m'espera a la taula i sortir a la terrassa a olorar les plantes, així ho celebraré.
I un cop més passaré de fer un post decent, ja em sabreu perdonar.