14 de maig 2008
Otero
somiar amb tots els personatges de Ventdelplà barrejats amb els habitants del meu propi poble ballant sardanes i menjant tones de rodes de patata, somiar que em converteixo en sargantana voladora per salvar "Ventdelberà" de l'atac imminent d'un llangardaix monstruós de quatre metres i explicar-ho tot plegat, pot fer que els qui m'escolten pensin que ja m'han perdut definitivament. Però us asseguro que prefereixen (els he obligat a dir-m'ho) escoltar les meves beneiteries que mirar les inacabables reposicions del programa abominable d'aquella dona que es fa dir Júlia Otero.
Em sents, Júlia? No m'agraden els nens! No m'han fet mai gràcia! El teu maleït programa em va repugnar des del primer dia! I ho fas fatal això de fer-te la "jove colega guai" dels nens!
Bàsicament això és tot el què volia dir, per avui.
8 de maig 2008
sabates
A la sortida del super, a tocar del cel, hi ha un cable que travessa la vorera; d'aquell cable en pengen unes sabates, lligades l'una amb l'altra pels cordons. Sempre que passo per sota carregada de bosses me les miro i em pregunto què hi fan, allà dalt, per quin coi d'atzar hi van anar a parar: a vegades m'imagino que algú les va llençar per fer una broma pesada a algun amic, anant ambdós borratxos; hi ha dies que m'imagino una persona morta de mal de peus llençant-les amb fúria cap al cel en ple atac d'ira; fins i tot algun cop he pensat que potser s'estaven assecant a l'ampit d'alguna finestra i, senzillament, van caure.
I me les miro, i me les torno a mirar, i des d'allà dalt ben bé em sembla que vomiten poesia.
I jo des del terra, carregada de pomes, pots de cigrons i iogurts, passo una mica de costat per no esquitxar-me, prosaica de mi, i continuo tris-tras tris-tras cap a casa.
1 de maig 2008
Fic-cat
Demà a la tarda i durant tot el dissabte a Roda de Berà hi celebrarem el primer "festival internacional de curtmetratges en català" o Fic-cat (Si, si, ja sé que això d'internacional sona estrany, però tinc entès que s'han admès curts de tot arreu, sempre que estiguessin subtitulats en català). I malgrat s'hi passejaran alguns personatges com en Toni Elpà o en Gerard Tincgana, la veritat és que estic bastant contenta que s'hagi organitzat aital projecte. Vet-les aquí, les meves raons:
- Jo m'estimo la meva llengua, me l'estimo molt, i qualsevol iniciativa que la promogui és ben rebuda.
- Tot i ser una mica filla renegada del meu poble, continuo sent-ne (vull dir de filla, no de renegada, prou que hi he viscut gairebé tota la meva vida). Desgraciadament no s'hi fan gaires activitats, per dir-ho d'alguna manera, una mica culturals (excepte la "setmana") i per tant, qualsevol iniciativa que promogui qualsevol cosa que no sigui fer-se el quillo, també és ben rebuda.
- M'agrada el cinema, m'agrada molt.
- No està de menys dir que mon pare ha dissenyat els trofeus pels premis (tot i que al meu parer, maques com son les altres, és l'escultureta més lletja que ha fet fins el moment).
- Quan vaig veure l'espot projectat al cinema quasi exploto de l'orgull i poc em va faltar per posar-me a cridar "l'Anna surt al cine, l'Anna és super-famosa, i és amigueta meva!!!" així assenyalant com una boja a la pantalla i després a mi, sort que em van contenir.
- I per fi podré veure el curt "segrest" (jordi, et prometo que no riuré, jejeje)
Per això, ja abans que comenci, crec que els esforços de l'Antonio Barrero (que és el qui ho ha organitzat tot) hauran valgut la pena. I tan de bo aquest festival se celebri durant molts anys.