Super Òptic
Benvolguts nois i noies, avui us explicaré un conte. Sí, sí, un conte; el conte del Super Òptic.
(són una S i una O de Super Òptic, no un número 50 com podria semblar a primer cop d’ull)
Vet aquí que una vegada hi havia una jovencella que es deia E...rmengarda (Ermengarda és un nom prou comú, no?) que estava fent un petit descans després d’haver estudiat moooooltes hores seguides (he sentit riure algú? No... SEGUR que ha estat la meva imaginació...) per l’examen del nivell D de català. I se’n va anar a fer-lo a l’habitació del seu company de pis, per parlar-li de videojocs i d’altres temes banals que no interessaven a ningú, quan de sobte va patir una desgràcia...
(suposo que us heu fixat amb els meravellosos i visibles reflexos vermells henna de la meva... de la seva cabellera)
Li va saltar el cargol que li unia la barnilla amb les ulleres!
Va ser ben dramàtic: la pobra mossa (que els... no, no, millor deixem-ho estar) es va posar a buscar pel terra a les palpentes i a les fosques perquè, és clar, sense ulleres no s’hi veia, i a més la bombeta de l’habitació s’havia fos i no hi havia llum. I vinga buscar, i vinga buscar one more time, de genolls i amb el nas a tocar del terra, que no s’hi veia, que no trobava ni per miracle aquell cargolet diminut!
I la pobra noia es va sentir molt desgraciada, ja es veia (o més ben dit, no s’hi veia) fent l’examen a mig pam del paper o havent de marcar tendència portant la barnilla enganxada amb cel•lo. Ben bé semblava que li queia el món a sobre i no era capaç de trobar una solució.
Per sort una persona prou sensata li va dir “si demà al matí baixes a l’òptica de la cantonada segur que et posen un cargol nou en menys de cinc minuts, i gratis”. I llavors n’Ermengarda va pensar en veu alta “calla, calla, potser si demà al matí baixo a l’òptica de la cantonada em podrien posar un cargol nou en menys de cinc minuts, i gratis!”.
I tal dit tal fet. L’endemà al matí es va llevar ben aviat, va baixar a l’òptica de sota casa, i el senyor òptic amb una caixa plena de cargolets i un tornavís petit-petit li va salvar la vida de manera que, just abans de tornar-se a posar les ulleres, la nostra protagonista el va veure així:
I tralarín xim-pom, m’he cansat d’explicar aquest conte que no té ni moralina ni té res, però almenys us heu pogut sentir afortunats que no hi sortís cap cavall, i valtros ja sabeu el per què.