marxem!
Tot va ser tan precipitat! Fa tot just dues setmanes en Daniel, el meu company de pis, em va dir “I si anem a passar l’estiu a Anglaterra?”. Vaig vacil·lar una mica, dos mesos eren massa, però un potser sí que estaria bé, l’endemà ja teníem els bitllets. Vam triar Brighton perquè la Roser feia mesos que s’hi estava, poc anglès aprendríem si hi anàvem agafadets de la maneta, però és el què hi havia, i així ens sentiríem menys amenaçats pels costums britànics. I durant dues setmanes vinga estressar-nos: trobar pis, canviar moneda, aconseguir llençols, comprar pipes per encàrrec (deien que allà no en gastaven, mentida podrida), fer-nos a la idea de tots els vicis que deixàvem enrera, fer maletes i estudiar... dijous a la tarda les gotes de suor em queien sobre l’últim examen i després cap a l’aeroport.
Anglaterra ens rebia, com no podia ser d’altra manera, amb pluja.
Podria estrenar categoria al bloc, em vaig dir, siamesa raquítica de la primera que vaig estrenar fa més de dos anys quan vivia a Florència.