Oh New England!
Deeddy-dum-de-dum-de-dum-dum-da-dum-day
Mon pare odia la Maria Dolores Pradera.
Oh, New England.
No perquè no li agradi la seva veu ni cap altra mania del gènere.
Deedy-dum-de-dum-de-dum-dum-da-dum-day
Diu que la odia perquè cada cop que escolta aquella cinta de cassete es passa tres dies amb el “patria en barbecho” ressonant-li un cop i un altre dins del cap.
Oh, New England.
A mi, què voleu que us digui, m’agrada que em sonin cançons (depèn de quines cançons) dins del cap, així em distrec tota sola, sense twitters, ni teles, ni llibres.
Oh, New England.
I avui he arribat a la conclusió que, després de més d’una setmana amb la mateixa cançó al cap, el meu estimat (estimadíssim) Jonathan es mereix un premi.
Oh, New England.
Tot i que encara no sé quin.
Doddly-doodly-do-do-doo-do-do
Doddly-doodly-do-do-doo-do-do
(i pel què més volgueu, si us plau, no deixeu de mirar aquesta també)