son, son, son
Sóc una malcriada, no perquè em pelessin la poma o em pentinessin fins a edats avançades, no. No perquè em deixessin fer-me la sueca tan com volgués o perquè em portessin totes les tonteries inútils dels congressos, no. Sóc una malcriada perquè m’he passat els últims cinc anys dormint com la princesa del pèsol envoltada de coixins, espatarrada i sola en un llit de metre cinquanta. I no puc, senzillament no sé compartir un llit de metre trenta-cinc. Per tant no dormo. Els que diguin que d’aquí uns dies estaré tan cansada que dormiré com sigui és que no han tingut prou insomni a la seva vida, benaventurats ells. I pot sonar exagerat, però l’infern no és comparable a les paranoies que tinc quan no dormo: em puc passar hores pensant-me que m’he trencat un peu, que estic muda, que el Daniel no respira, hores i hores pensant en els companys de pis anglesos, que han posat els peus dins del llit després de passejar-se descalços per “aquell” terra, hores i hores mirant-me i inventant-me com tapar aquesta mena d’obra d’art d’estil anys vuitanta (en el pitjoríssim dels sentits) que hi ha a la paret sense que l’autora (que dorm a l’habitació de dalt) se n’adoni, hores i hores delirant fins que es fa de dia (que, per cert, és a les 4:30 de la matinada).
