Brighton tour: ja podriem anar acabant.
que si, que si, que ja fa casi un mes que vaig tornar i no he acabat d'explicar tot el què volia explicar. Ho farem així tot d'una tirada, per rematar el tema, que sinó m'encantaré encara més.
Comencem pels ocells:
A Brighton no hi ha gaires coloms, les gavines se'ls mengen. I què dir de les gavines? Doncs que fan por, n'hi ha per tot arreu, són agressives, grosses, perilloses, i no senten el més mínim temor dels humans. Tombava una llegenda urbana que deia que els nens de no sé quina escola no podien sortir al pati a esmorzar perquè els ocells els atacaven.
Històries hitchcockianes a part, un dia vam veure un núvol d'ocells volant perillosament a prop d'una parella que menjava fish and chips, a mesura que caminaven, el núvol de gavines els anava seguint. Ni què dir dels cartells preventius, que si hi eren, devia ser per algun motiu.
I ara parlarem de les lanes:
Les south lanes conformen un entramat de carrerons laberíntics amb el terra de color vermell plenes de botigues pijes i joieries. Cada matí les creuava per anar a classe, a aquella hora estaven desèrtiques, i eren precioses, em divertia mirant els joiers com es destrossaven l'esquena col·locant i recol·locant els anells i penjolls. Vaig tardar més d'una setmana a aprendre de no perdre-m'hi.
La north laine és un carrer llarg llarg amb botigues de moderns, botigues de còmics, botigues de xorrades, barreteries, antiquaris, sabateries, pubs, etc etc. M'hi hagués passat la vida, mirant el què hi venien. Per desgràcia no en tinc cap foto.
I ara, l'església de Santa Claus:
a mig minut cronometrat del centre més bulliciós de la ciutat, pujant per un carrer que té una casa grisa on hi viu la gent famosa, et trobes una església dedicada a Sant Nicolau, enmig d'un enorme i esclarit cementiri, tranquil i silenciós com si es trobés al mig del no res. Darrere les tombes sempre hi ha jovent amagat fumant porros i bebent alcohol, costums considerades sanes en aquest país tan meravellós.
I ara un seguit de fotos així una mica random:
pujant aquell petit gran Everest amb cordes i peus de gat per arribar a casa de la Roser.
tornant un dia de casa de la Roser, la civilització va desaparèixer durant cinc minuts i ens vam trobar al mig d'un camp.
una foto de l'excursió a les seven sisters, els penya-segats blancs, on no es veuen els penya-segats.
la meravellosa avinguda de palmeres de plàstic de Marina, el port esportiu. El que es va entestar a posar palmeres no va voler baixar del burro tot i les inclemències del temps.
vistes des de l'habitació.
i posts de llum, cartells rovellats i el dibuix aquell que hi ha per tota la ciutat que al principi em pensava que era del Freddie Mercury i al final no vam aclarir de qui era.
I poca cosa més a dir. Brighton és una ciutat bonica, més per viure-hi que per visitar-la, allà la gent és amigable, més que a la resta del país, està plena d'estrangers i de modernos, hi ha festa cada dia de la setmana i diuen que a l'hivern fins i tot hi ha vida.
La trobo a faltar, ho trobo a faltar tot: el clima, la platja de pedres, les cases aquelles que tenen, l'escola, el poundland, el forat espacio-temporal que hi havia del centre a casa nostra (que de casa al centre es tardaven 15 minuts i del centre a casa 30), els jardins, els borratxos a les nou del matí, els barrets de copa, les perruqueries de gossos, els botons als semàfors, la sidra, els reduceds del supermercat...
and so on, so on...
I com no, just abans de marxar em tocava posar la pota; quan els companys de pis anglesos em van dir tots emocionats que quina pena que marxés jo vaig respondre "sí, be... no estic gaire trista, però trobaré molt a faltar a en Mr. Sylvestre i a en Mr. Miyagi".
i no és veritat, que no els trobo pas a faltar gaire, jo el què realment enyoro és la butaca verda!