El professor d'autoescola
Jo tinc un do: no és un do musical ni és un do literari, tampoc és un do social ni és el do de fer sudokus fent el pi. El meu do consisteix en aparcar els cotxes en diagonal en les places de pàrking rectes sense que en surti ni una punta fora de les línies. Més o menys així:
A vegades, a més, creo tendència, i quan torno d’haver vist la peli al cine em trobo quatre cotxes aparcats en diagonal al costat del meu. Ho sé, sóc molt guai.
El problema ve quan he d’aparcar al pàrking de sota casa meva, a la nostra plaça, la 577. Jo aparcaria en diagonal i em quedaria tan panxa però el món injust i cruel em posa traves, bàsicament dues: ella, la columna filla de puta; i ell, l’enorme i gegant cotxe d’en Cèsar (que s’ha de llegir Séssar, així amb essa sorda i e tancada, i ja sé que és una informació que no importa, perquè en César no surt en aquesta història –ni en cap altra que jo pugui explicar- però és important que es pronunciï així per donar veracitat a la situació). Mireu:
Llegenda:
CFP -> columna filla de puta
MC -> el meu cotxe
PP577 -> plaça de pàrking 577
CC -> cotxe d’en César
CQNEI -> cotxe que no ens importa una merda perquè no afecta en els meus problemes per aparcar.
I ara, presentada la situació, ja puc començar a explicar la meva anècdota.
Resulta que ahir, després de passejar-me per Barcelona, fent trasllats i parant-me on no em tocava parar, vaig arribar, cansada i suada a casa meva. Quan vaig baixar al pàrking, com no, em va passar el mateix que em passa sempre: em vaig quedar enganxada i fregant la columna dels collons per no voler tocar el cotxe d’en César.
I no us confongueu, amb tot el meu raonament i enteniment jo abans de començar la maniobra ja sabia que aquest cotxe, allà, només hi pot entrar de cul; però, una vegada més, vaig decidir seguir els consells de mon pare que sempre diu “quan t’acostumis a entrar-lo de cara, et resultarà molt més còmode”. Però no, vaig augmentar una mica més la rascada que ja hi havia d’operacions anteriors.
Llegenda:
RDLH -> ratllada de la hòstia
PIDTECC -> perill inminent de tocar el cotxe d'en César
Fins aquí, tot normal, la situació es repetia sense sorpreses. Un cop travada el següent pas era cridar com una boja “merda, merda i merda!” i després, amb la sang freda que em caracteritza, treure el cotxe d’allà, aparcar-lo com Déu mana i fer com si no hagués passat res.
Però, i aquí ve el gir inesperat de la història, mentre cridava “merda, merda i merda!” algú em va picar al vidre, era un home que em va dir “reina, no te m’ofenguis, però em deixes que t’indiqui com has de treure el cotxe d’aquí i aparcar-lo bé? És que sóc professor d’autoescola i NECESSITO explicar-te com ho has de fer”.
I si si, tal dit tal fet, em va dir “cap aquí, cap allà” i en dos moviments el cotxe ja era dins. Jo vaig sortir i li vaig dir “gràcies, moltes gràcies” mig morta de vergonya i mig no, que ahir tenia el dia descarat.
Tot hauria hagut d’acabar aquí, però no va ser així, l’home va continuar xerrant “oh, reina, has fet una mica de rascadeta” (de fet només havia matisat la ja existent rascadota d’un pam d’alt i més d’un metre d’ample) “però no pateixis, això ho neteges amb titanlux, un producte que tenen, i et queda més dissimulat, en tinc una mica al cotxe, ara te’n vaig a buscar”. I ni me’n vaig adonar que l’home ja m’estava fregant com un boig la xapa amb un drap per dissimular la “rascadeta” mentre anava dient “aquest producte és estupendo, clar que la rascadeta potser és una mica gran, potser ja hauràs d’anar a la xapa, o no, potser... mira, si si, no hi ha bony, només has tret la pintura, això vas al planxista i en un moment t’ho enllesteix... has d’anar al planxista, eh? Promet-m’ho!”.
I jo, sense saber què dir, l’únic que vaig poder fer va ser donar-li les gràcies i prometre-li que aniria al planxista. Ell em va dir “de res, de res, és deformació professional, saps?”
I mentre pujava amb l’ascensor cap a casa no parava de pensar “és ben bé que hi ha homes que farien qualsevol cosa per una noia jove amb les tetes grosses!”.
Però, ai las! Després de reflexionar-hi me’n vaig adonar. No eren pas les meves tetes, ni me les havia mirades, el molt descarat! Només s’havia mirat la rascada! I finalment vaig pensar “de la mateixa manera que hi ha persones que necessiten endreçar les cases de l’altra gent perquè no poden suportar veure-les així, potser hi ha gent que no pot suportar veure un cotxe ratllat, ni que sigui d’algú desconegut”.
Aquesta és la breu però certa conclusió: El món és ple de bojos!