Novel•la conillera (I)
El protagonista d’aquest conte, bategem-lo de moment com a X, va néixer al fons d’una cova fosca i càlida, en el sí d’una família nombrosa. Just en el mateix moment que ell agafava el seu primer alè, a vint quilòmetres d’allà, Jaume, vanagloriant-se secretament del seu enginy, li deia a la seva dona “Ai, Caterineta! Aquest conill amb xocolata t’ha sortit tan bo que crec que he de repetir un tercer cop!” tot apartant els plats plens d’ossets rosegats de la taula, asseient-hi la seva senyora i arromangant-li les faldilles. X era, doncs, orfe de pare.
X era, dèiem, orfe de pare; però això, lluny de causar-li traumes secrets només rebel•lats en etapes adultes, no li importà massa ja que els conills són poc donats a sentir lligams afectius amb els seus familiars.
Als sis mesos X se sentia feliçment afavorit per l’estadística: els membres de la seva família havien anat caient, un a un, sota les urpes de diversos depredadors o bé havien mort en l’última plaga de mixomatosi. Les probabilitats eren com eren, a X li havia tocat viure.
Als sis mesos X es creia invulnerable, immortal, un mascle jove ple de vigor, preparat per afrontar qualsevol problema que la vida salvatge li posés per davant. Malauradament, X s’ho creia massa.
I fou així com X, farcit de cega confiança, un bon dia abandonà el cau, travessà prats i boscos, s’acostà saltironejant massa feliçment cap a aquella carretera i acabà mutilat sota les rodes d’aquell cotxe familiar. Per desgràcia seva, X va sobreviure.
continuarà...