Novel·la conillera (i IV)
Flufy i Nana van tenir 37 fills, un nombre moderat si tenim en compte que eren conills. D’aquests 37 fills, 27 van morir sacrificats a mans del veterinari, 4 van morir de mixomatosi, un va morir d’un atac de cor provocat per un gos llebrer, dos van morir torturats per nens avorrits, dos més van morir enverinats per insecticida i només un va morir de vell. L’endemà del quart part de Nana, van capar a Flufy*.
Nana no va viure gaire més, d’un temps ençà les dents li creixien més ràpid que no pas les desgastava i va arribar un dia que ja no podia agafar el menjar amb la boca, la van haver de matar, pel seu propi bé.
Van passar cinc anys més i els nens de la casa van créixer prou com per no fer més cas del conill. Ara Flufy es trobava sol, coix, capat, vell i atrapat en aquell jardí per sempre més, mai es van deixar la porta oberta per accident, mai va tenir l’oportunitat de marxar i deixar-se caçar pel primer gatot o gos pollós amb qui es creués. Ja ningú li feia cas, tot just li llançaven de tant en tant un grapat de fulles de dineret i alguna garrofa seca, els únics plaers que li quedaven.
I el temps passava i Flufy continuava vivint, tothom es preguntava quan es moriria, però continuava vivint, menjant garrofes seques i recordant els prats que travessava saltironejant quan era jove.
The fini.
* m’he pres la llicència literària, no estic segura que als conills domèstics se’ls capi.
Aquesta novel•leta està parcialment inspirada, com no, amb la vida de la Tefnut i el Petit que no van fer mai res d'especial a part de moure el morro i les orelles tota l'estona, al cel dels conillets descansin.