Novel·la conillera (II)
Quan en Carles va sentir el conill sota les rodes va cridar “me cago en la puta verge!”. La Mireia immediatament el va renyar amb veu histèrica “Carles, cony, no diguis paraulotes davant dels nens!”.
I maltrobat fou el dia que la parella va decidir portar els nens a aquella calçotada de cosins segons! Maleïts els nens, que de dins del cotxe, no van parar d’insistir a recollir aquella bèstia agonitzant i a portar-la al veterinari d’urgències. I després què n’havien de fer sinó quedar-se-la a casa?
X ja es podia acomiadar dels amples prats verds i de la vida salvatge, ara es trobava, de cop i volta, coix de per vida i atrapat dins d’una gàbia que feia menys de mig metre de llarg i, encara molt pitjor, rebatejat amb l’estremidor nom de “Flufy”.
X, ara rebatejat com a Flufy, amb tota la bona fe de la qual disposava, va convèncer-se a si mateix que seria capaç d’adaptar-se a la nova situació. En un primer moment va semblar que tot millorava quan el van treure de la gàbia i el van traslladar al jardí: no tindria tot l’espai que hagués desitjat, però almenys hi estava relativament protegit dels depredadors, qui sap si amb el temps es curaria de la pota i podria fugir d’allà.
La cosa va per llarg...