Novel·la conillera (III)
El curs de la història d’aquella bèstia hagués anat per un altre camí si l’innocent Mireia, que es delia per complaure les seves criatures, no hagués tingut la brillant idea d’ensenya’ls-hi el miracle de la reproducció en viu i en directe, és a dir, si l’innocent i un pèl massa beneita Mireia, no hagués pensat que seria una “monada” trobar-li una “xicota” al conill.
X, ara rebatejat com a Flufy, es va trobar un bon dia amb una bufona i marroneta conilla d’orelles caigudes anomenada Nana davant dels morros. No se la va poder mirar gaire, de fet, no va tenir temps ni de preguntar-se qui era que ja la tenia a sobre, muntant-lo i arrancant-li clapes de pèl del clatell amb violència; qualsevol hagués dit que era ella la salvatge i ell el domesticat, quin geni de femella!
Fugint corrent i com va poder, X es va amagar en un cau que hi havia entre unes arrels d’heura per resguardar-se, ni que fos parcialment, de la fúria de la seva xicota. I allà s’hi va estar cinc dies i cinc nits sense sortir-ne ni per menjar ni per beure. Ja estava a punt de morir de gana i de set quan Mireia es va emportar Nana del jardí i la va tancar a la gàbia.
Des de llavors, sempre que portaven a Nana al jardí algú es quedava per vigilar-la fins que, mica en mica, hom creu que per motius hormonals, Nana va anar canviant d’actitud. Va arribar un dia que fins i tot es va deixar fornicar, tot i que mai va deixar d’atacar-lo ocasionalment fins la fi dels seus dies. Flufy i Nana ja eren el què se’n podria dir, i en termes “humanitzants”, un matrimoni.
aquesta història fins i tot comença a avorrir-me a mi...