17 de abril 2007
Cara firenze (II)
tot està igual que fa un any, el duomo està igual de brut, les mateixes cues infernals de turistes, les mateixes caques de gos pel terra, la mateixa gent estranya al lungarno sud, San Miniato imponent a dalt la muntanya com sempre, les meves amigues fan la mateixa olor, milions de llavors blanques floten per l'aire com cada any, tot està igual, crec que jo també.
Ni m'enyorava ni m'he emocionat, però necessitava tornar, ni que fossin només quatre dies.
Perquè, fet i fet, quatre dies són més que suficients per tancar un parèntesi que ja s'estava fent massa llarg. O potser per obrir-ne un de nou, no ho tinc clar.
10 de novembre 2006
Boira
Després d’haver-me passat el dia saltant d’alegria fent i desfent la maleta, d’haver pagat 21€ de bitllet de bus, d’haver fet un viatge fins a Girona, de fer cua per facturar i cua per ensenyar que no porto més de 100ml de “líquids perillosos”, després d’esperar dues hores i mitja a veure què passava em van dir que el vol quedava cancel·lat per la boira. Mentre tornava cap a Barcelona em venien al cap, torrencialment, tots els records continguts d’aquells cinc mesos. Realment, necessitava tornar-hi.
Estic tan disgustada que ni tan sols tinc ganes de criticar a la Ryanair. I em mata pensar que ara estic aquí quan hauria d’estar allà. Merda.
9 de novembre 2006
Pa-para-pa-pa-pà
Cansada de la monòtona i patètica vida que porto a Barcelona i enyorada de la monòtona i patètica vida que portava a Florència he decidit que me’n torno a Itàlia. Apa, adéu.
7 de juliol 2006
#40 compte enrere
Avui és l'últim dia i per avui he volgut deixar el tema bloc.
I és que Romaní és una de les coses més positives de la meva estada aquí. Tots els blocaires entendreu que me l'estimi com un fill (una vegada més, mil gràcies jordi per l'esperma). Aquí hi he passat moments en què m'he sentit molt sola però sempre que he entrat en qualsevol dels vostres blocs m'he sentit com a casa.
I ja està. Penjo el post, tanco l'ordinador per guardar-lo a la seva motxilleta i l'afegeixo a la pila de paquets que estan al passadís preparats pel tetris de cotxe de demà al matí. D'aquí a uns dies tornaré a passar per aquí o sigui que no m'enyoreu massa.
6 de juliol 2006
#39 compte enrere
el penúltim dia...
la cosa ja s'acaba i ara ja només penso en totes les hores que he passat aquí, totes les que m'agradaria passar-hi de més i les poques que en realitat em queden.
Sobretot estic contenta d'haver estat aquí perquè he pogut fer dues de les millors amigues que he tingut mai. Amigues d'aquelles que duren molts anys, 'bones amigues', en fi, que dissabte al matí ploraran tot i que jo no ho faci, i és que mai he sapigut plorar en el moment que tocava, però sabran comprendre que hi ha alguna mena de pena que no surt amb llàgrimes.
5 de juliol 2006
#38 compte enrere
ja se m'acaben les idees...
suposo que haver tingut tot el temps del món per passejar-me pels carrers de Florència fins a la sacietat i haver après tantes coses en general sobre aquest país que és tan semblant al meu s'hi val com a cosa positiva.
4 de juliol 2006
#37 compte enrere
bé, una altra cosa positiva:
m'he passat cinc mesos menjant de puta mare, aprenent a fer un munt de plats nous però a la vegada m'he aprimat. Com l'enyoraré el menjar d'aquí...
2 de juliol 2006
#36 compte enrere
D'acord, vaig dir que cada dia diria una cosa positiva i ahir me la vaig saltar, però la d'avui ho és molt molt de positiva...
he conegut en viu i carn i ossos a la leanan i al princep moc!!!
30 de juny 2006
#35 compte enrere
Diuen que "la letra con sangre entra", i certament ha estat a base d'hòsties, però m'he acabat aprenent de memòria els tres primers versos de la Commedia.
29 de juny 2006
#34 compte enrere
continuem amb coses positives:
com a ludopata compulsiva que sóc he de reconèixer que és possible que m'hagi rehabilitat una mica, almenys amb el tema buscamines...
28 de juny 2006
#33 compte enrere
D'aquí nou o deu dies (no ho tinc clar perquè sempre em descompto) marxo de Florència per tornar cap a casa. Me'n vaig i em sap greu, molt més greu del que pensava al començament.
I bé, cinc mesos poden donar per molt... però em temo que aquest no ha estat el cas, tot i així he decidit que anomenaré una cosa positiva de la meva estada aquí cada dia d'aquests últims que passaré aquí (sempre que tingui temps per connectar-me i sobretot si no em moro abans de la calor). Així doncs:
L'endemà d'haver arribat vaig conèixer dos toscans i em vaig esgarrifar perquè no vaig entendre res del què deien; curiosament ahir, cinc mesos després, els vaig tornar a veure i aquesta vegada els vaig entendre una mica més (a un toscà mai se l'entendrà del tot) o sigui que suposo que potser he après una mica d'italià.
23 de juny 2006
#32 sant joan
Estic contenta de no celebrar el sant Joan aquest any. A diferència de la resta de sants joans, avui no caldrà que em convenci a mi mateixa que els xiuladors no em fan por.
Estic trista de no celebrar el sant Joan aquest any. Avui no contemplaré el cel ple d’estrelles mentre enterro els peus a la sorra de la platja.
14 de juny 2006
#31 impotència
Molt pitjor que estar feta una merda i que els demés no et sàpiguen animar és que els altres estiguin fets una merda i tu no hi puguis fer res. La impotència és sens dubte el pitjor dels sentiments.
Fet i fet, jo no hi puc fer res si el propietari ens fot fora de casa. Però no les sé animar, tinc menys tacte que un tallagespa.
(parlant de tallagespes m’ha vingut en ment aquesta pel·lícula)
5 de juny 2006
#30
Fa uns dies em va trobar plorant asseguda en un racó, es va asseure al terra davant meu i em va observar amb ulls inquisidors. Vaig mirar la porta de reüll, massa lluny per fugir, estava atrapada, les tenalles preparades per començar la tortura si no confessava:
2 de juny 2006
#29 julivert
Fa gairebé sis anys, a l’agost del 2000, mentre menjava un arròs de pop, vaig decidir que el julivert no m’agradava, que és un condiment que em sobra. Si tenim en compte que tinc la memòria d’un peix d’aquests que no tenen memòria, el fet que recordi tan nítidament el Quan i l’On només pot significar que ho vaig tenir molt molt clar en aquell moment. Tot i així, he continuat menjant-ne la resta de la vida perquè suposo que vaig decidir deixar de fer-me la pàmfila amb el menjar.
Una de les primeres paraules que em van ensenyar les meves companyes de pis italianes va ser ‘prezzemolo’ i és que elles posen julivert a tot arreu, a tots els mils de variants de pasta que saben fer, a l’amanida, als bolets, a la carn (les poquíssimes vegades que s’ha menjat carn a casa), a les patates... i jo clar, què havia de dir, que a mi el julivert em sobra?
Evidentment, vaig dir que clar que en menjava. I n’he menjat (colló si n’he menjat!) en quatre mesos més del que he menjat en vint anys. Diuen que fins i tot ens acostumem a les garrotades amb el temps però a mi, què voleu que us digui, el julivert em continua sobrant.
Gràcies a Déu res és etern, ahir la Carmelita es va passar amb la quantitat de julivert i tan ella com jo vam patir sobredosi. La sobredosi de julivert és un mal suportable si tens el consol de saber que a casa no en tornarà a entrar ni una sola fulleta fins que el trauma se superi. I ara jo vaig cantant ‘Visca, visca, visca!!!’ pel passadís de tant contenta com estic. És que a mi la planta aromàtica que més m’agrada és el romaní.
27 de maig 2006
#28 Ubriacandomi
Borratxa.
Prou com per no haver-me adonat que el grup que estava muntant ja ha començat a tocar. Prou com per haver perdut el compte dels insectes que he matat. Prou com per haver perdut el compte de gots que m’he begut. Prou com per no notar el fred tot i anar amb sandàlies. Prou com per tocar un gos i no morir-me de fàstic. Prou com per no haver entès si em deien que tenia un bell viso o un bell riso.
No tant com aquell noi que ara balla com un massai i abans ballava com un rus. No tant com per anar a la taula del darrera i dir que jo també sóc catalana. No tant com per fer-me la simpàtica. No tant com per deixar de beure.
Tinc pipí.
25 de maig 2006
#19 Abruzzès
- Silvia, come si dice nel vostro dialetto ‘pollo rosto’?
- Pollastre rostit.
- Carmelita, e ‘coniglio’, come si dice ‘coniglio’?
- Si dice Conéll.
- Come si dice in dialetto ‘non ho sonno’?
- No tinc son.
- E ‘devo portare’?
- Tinc que portar.
- E ‘comprare al mercato’?
- Comprar al mercat.
- Dai! È allucinante!
(no és al·lucinant que el dialecte d’Atri s’assembli tant al català?)
23 de maig 2006
#26 Recordant
Avui he anat a gaudir de l’aire condicionat d’una llibreria-cafè que hi ha al centre i no he pogut evitar escoltar un principi de conversa entre un noi i una noia que estaven asseguts en una tauleta. Parlaven sobre Florència i el noi, amb un fort accent estranger, li explicava a la seva amiga que “viure a Florència sempre ha estat el somni de la meva vida”, ho deia en italià, és clar. La qüestió és que la frase m’ha fet recordar i és estrany, jo no tinc el costum de recordar mai.
He recordat la primera vegada que em vaig enamorar perdudament d’una ciutat. Tenia tretze anys. Va ser un orgasme continuat produït per cada carrer i cada edifici que veia. He recordat la primera vegada que em vaig posar una meta en la vida (com el que escriu l’arbre i planta el llibre, ja m’enteneu), la primera vegada que em vaig dir a mi mateixa “per tenir una vida plena hauràs de viure en aquesta ciutat”. I és que com n’arribem a ser d’estúpids i il·lusos quan som joves!
He recordat la segona vegada que vaig estar en aquesta ciutat. Tenia setze anys. Ja no em va agradar tant, tot i que algun dels edificis encara podia tallar-me la respiració, ja no pensava que era la millor ciutat del món doncs una altra ciutat més propera havia començat a enamorar-me lentament però amb seguretat.
I he recordat la tercera vegada que hi vaig anar. Tenia vint anys. Ja no em va agradar, ja no em va emocionar, ja res em va tallar la respiració a part del fred i la pluja. Em va costar acostumar-m’hi. Encara em costa acostumar-m’hi. Per molt que m’hi esforço no la puc estimar com abans, ara n’estimo a una altra.
Tan amargament li diria a la meva jo de tretze anys que l’objectiu ha estat assolit, i si em dóna permís per anar a cavar al jardí, que he de plantar un llibre.
22 de maig 2006
#11 Els dialectes
El meu tercer dia a Florència vaig escriure aquesta frase que després vaig penjar en un post:
“La complexíssima situació lingüística d’Itàlia resulta que encara és molt més complicada del que pensava, espero ser capaç d’entendre-la algun dia.”
Bé, han passat tres mesos i mig i continuo sense sentir-me capaç d’entendre-la però almenys ara m’he informat una mica més sobre el tema i crec que ja en puc parlar.
Continuar llegint "#11 Els dialectes" »
21 de maig 2006
# 23 Gossos
En aquest poble hi ha molta gent que té gos, de fet crec que mai havia vist tants gossos en tota la meva vida. I és clar, se’ls estimen. Per això hi ha tot de zones especials per gossos repartides per tota la ciutat, zones amples (massa), verdes (potser també massa), ben cuidades i en general bastant més luxoses que els parcs per a les persones. Davant de casa meva, travessant el carrer, n’hi ha una. Sovint em quedo embadalida a la finestra contemplant com juguen, es persegueixen, s’oloren els culs i forniquen tan desvergonyidament com només ho saben fer els gossos.
A mi els gossos no és que m’agradin massa.
Continuar llegint "# 23 Gossos" »
#27 Fracàs
Pel què he fet aquí.
Per tot el què he deixat de fer allà per estar aquí.
I sobretot, per tot el què no he fet aquí.
No em puc perdonar.
No em sabré perdonar mai.
He perdut la poca fe en mi que em quedava però almenys he de ser prou sincera per acceptar que això ha estat un fracàs.
18 de maig 2006
#13 Contradictòria
Florència fa una olor especial. Una olor tan particular que no sé descriure. Una olor tan genèrica que em recorda a totes les altres olors. Ja només la sento quan entro en un carrer desconegut per mi. La noto cada vegada que respiro. Florència té un color especial. No és ben bé grisa, ni del tot verda, ni molt marró. L’olor i el color de Florència són una mateixa cosa i per això en puc veure tan clarament la diferència. Florència és vent i calma, sol i riu, pluja i set. A Florència hi he passat molt de fred. A Florència hi estic passant molta calor.
Florència m’agrada.
Moro de ganes de marxar-ne.
L’odio profundament i amb rancúnia.
Em vull quedar.
8 de maig 2006
#8 La facultat
Bé, aix... suposo que després de tres mesos he d’estar psicològicament preparada per poder parlar de la facultat...
La meva facultat, per resumir a grans trets, direm que és caòtica i direm que no entenc com funciona. El seu desordre m’atabala de mala manera. No m’agrada no entendre-la, per tant, no m’agrada la facultat. Així de senzill és l’esquema: no l’entenc, no m’agrada, no la suporto, li tinc fòbia, no hi vaig.
Continuar llegint "#8 La facultat" »
5 de maig 2006
#25 Sadomaso
Quan una persona amb clares tendències sàdiques troba...
(m’ha arrancat un crit de dolor que ha sonat per tota la casa)
que n’hi ha una altra que té clares tendències masoquistes...
(no sabia que puc arribar a tenir tanta potència de veu)
i quan descobreix quin és el punt més dèbil de la seva víctima...
(ella ha rigut)
els problemes comencen...
(ara aniré a dormir cada nit amb les galtes vermelles)
o no.
4 de maig 2006
#9 El supermercat
Són ben curiosos aquests italians. A vegades penso que són ben iguals que nosaltres i a vegades les seves extravagàncies em sobten de mala manera. Aquest sentiment contradictori s’amplifica força cada vegada que vaig al supermercat perquè, què és el supermercat sinó un reflex del caràcter dels qui hi van a comprar?
Continuar llegint "#9 El supermercat" »
1 de maig 2006
#24
Sincerament,
no sé si odio més els estafaturistes o els turistes.
(a vegades sóc dolenta i penso que el riu no es va carregar prou quadres quan es va desbordar)
26 de abril 2006
#10 La llengua
L’aïllament lingüístic ha començat a afectar-me bastant; per un cantó em comunico en italià com si fos tarada, les meves companyes de pis ja estan més que fartes de sentir sempre la maleïda pregunta ‘come si dice?’, que deu haver sortit de la meva boca almenys un milió de vegades. Això si, he de reconèixer que en el temps que porto aquí he après molt més italià que en els dos anys i mig de carrera (de filologia italiana, que té collons l’assunto!).
Continuar llegint "#10 La llengua" »
23 de abril 2006
#22 Sant Jordi
Llibre:
Pasquali, Giorgio
‘Storia della tradizione e critica del testo’
Casa editrice Le lettere
32€
558 pàgines
Té una pinta d’apassionant aquest llibre que només de veure la tapa ja badallo...
Rosa:
Aquest any no tindré rosa perquè aquí a Itàlia això del Sant Jordi no se celebra o sigui que després d’esmorzar i rentar els plats he agafat una tira de paper, un retolador verd i un de vermell i me n’he dibuixat una. Amb això m’hauré d’acontentar.
Feliç diada a tothom!
22 de abril 2006
#7 La convivència
La Silvia s’està vestint i jo llegeixo un còmic a la meva habitació, en definitiva cadascuna fent, com es diu aquí, ‘i cazzi suoi’ quan sentim un crit histèric que suplica socors des de l’habitació de la Carmelita. Un borinot negre com el sutge i de la mida d’un avió transatlàntic vola tranquil pel sostre com si fos el rei de la primavera. La Carmelita no pot parar de cridar, li deu fer força por aquest animal i no m’estranya (a mi que no em diguin que a una bèstia d’aquesta mida se’l pot anomenar insecte). L’ataquem frontalment amb insecticida, una tàctica que resulta ridícula perquè aquesta mena d’àliga resta impassible, com si li tiréssim colònia, de fet crec que tindríem més possibilitats de matar-lo a pedrades, ves. Al final, per sort, se’n va tot sol per la finestra.
Continuar llegint "#7 La convivència" »
19 de abril 2006
#21 Primavera
Pel matí em desperto amb mil ratlletes de llum ataronjada que s’escolen entre la persiana.
Obro la finestra i miro el riu tot verd.
El sol brilla i es reflexa a les fulles lluents dels arbres.
Els ocells i els insectes no paren de cantar en tot el dia.
La pluja ara és calenta, cauen unes gotes grosses com caniques que reboten alegrement pel terra.
I aquesta olor de terra i verdura que m’omple els pulmons d’alegria...
Hi ha uns arbres que deixen anar unes flors de color blanc que volen amb el vent, tot el cel i l’aire s’omplen de milers de puntents blancs que van a arreu on el vent s’escola, ben bé sembla que nevi.
Cap al tard el sol és vermell carmesí.
I després ve la lluna, no blanca, sinó groga.
Així és la primavera aquí, enamoradora, en fi.
18 de abril 2006
#6 Plats nous que he menjat des que estic aquí
- Pizza sense tomàquet, l’anomenen ‘bianca’ per diferenciar-la de la ‘rossa’ que és la que sí que en porta. Bona.
- Pasta amb una picada de nous, pinyons, julivert i oli d’oliva. Les nous han d’estar pelades perquè la pell fa que siguin aspres, i pelar-les és tan fàcil com pelar pipes amb els dits i aconseguir que quedin senceres. Diria que abans s’han de bullir o remullar o alguna cosa així per que la pell quedi una mica més desenganxada. Bona.
Continuar llegint "#6 Plats nous que he menjat des que estic aquí" »
17 de abril 2006
#5 Les companyes de pis
M’agraden aquestes noies:
Continuar llegint "#5 Les companyes de pis" »
14 de abril 2006
#4 El pis
M’agrada aquest pis. És cert que està al cinquè xumino (d’això se’n diu calc lingüístic), i que cau una mica a trossos, però m’agrada. La cuina/menjador és petita però pràctica, el sofà és incomodíssim però hi ha la taula més maca que he vist en tota la meva vida. El passadís està ple de trastos (entre ells un mirall retrovisor de carrer) però no les culpo, jo també n’hi tindria. El lavabo sembla petit però s’ha de tenir en compte que l’utilitzen quatre noies.
Continuar llegint "#4 El pis" »
13 de abril 2006
#18 Foc!
La innocent olor de cremat que sentia ahir ha resultat venir de la xemeneia de la casa del costat. Aquesta tarda d’aquesta xemeneia han començat a sortir unes grans flamarades i ha començat l’espectacle.
Continuar llegint "#18 Foc!" »
#17
Asseguda a la voreta del llit
miro tristament el riu per la finestra.
Deixo que el fred em penetri.
I respiro fort,
sento olor de cremat.
I penso entre tremolines:
‘No podria estar en un lloc millor,
no podria viure en una ciutat millor,
potser fins i tot em sabrà greu marxar.’
12 de abril 2006
#20 Visita
Dijous vaig estar tot el dia nerviosa, no tenia clar a quina hora arribava i tenia por que es perdés, que no sabés arribar a Florència des de Pisa, que no aconseguís trucar-me, que jo no la pogués localitzar, que li passés qualsevol cosa dolenta, i és que és una noia tan innocent...
Continuar llegint "#20 Visita" »
8 de abril 2006
#16 Mimosa
Vuit de març del 2006:
Avui fa un mes que visc a Florència. Sincerament, no em ve de gust fer una valoració general de com ha anat perquè, si la fes, provablement em deprimiria. Potser les coses no estan sortint tan bé com voldria, però potser és que no m’ho miro amb prou bons ulls. La qüestió és que crec que deixarem la valoració per més endavant i comentarem el dia.
Continuar llegint "#16 Mimosa" »
7 de abril 2006
#15 Calamarsa
07/03/2006:
Intento tolerar el fred glacial que em té tot el dia enganxada als kleenex.
Provo d’aguantar el vent que em deixa el cap com una escarola.
Puc suportar els núvols i el paisatge sempre gris que deprimeixen a tothom.
M’esforço per acceptar la pluja diària que m’ha convertit en una monja de clausura.
Començo a fer-me a la idea que a l’estiu la calor serà insofrible.
Però que caigui pedra grossa com cigrons (d’aquella que cau tan forta que te’ls posa per corbata) i al cap de cinc minuts faci un sol que enamora i que tot ho il·lumina perquè, deu minuts després, torni a ploure a bots i barrals...
Sincerament, crec que el temps que fa en aquest poble avui ha acabat amb la meva paciència.
6 de abril 2006
#14 Perduts
Ahir, sis de març del 2006, em vaig despertar amb el sol a la cara. I vaig somriure contenta de saber que no plouria, tot i que m’havia tornat a adormir i havia tornat a fer tard per anar a classe. Vaig pensar que em passaria el dia passejant, ja tocava una mica de sol després de dues setmanes de pluja diària! Vaig sortir tota alegre de casa després de dinar amb la intenció de passejar pel centre fins a les cinc, hora en què en teoria tenia classe. Però només posar els peus al carrer un fred glacial em va deixar garratibada. Uns metres més enllà, quan vaig intentar travessar el pont el vent se m’emportava amb tanta força que no vaig gosar creuar el riu i vaig anar per la meva riba fins al Ponte Vechio, que està mínimament tapat, però que em queda una mica fora de ruta.
Continuar llegint "#14 Perduts" »
4 de abril 2006
#12 Pols
Avui és un dia gris. Plou. Fa una setmana que plou cada dia. Aquesta setmana ha estat gris. Maleeixo el febrer. I jo no tinc ganes de fer res, només de dormir i de submergir-me en la lectura d’algun llibre per passar l’estona quan no dormo. Hivernar. Sí, és això el que faig, hivernar. Sempre ho he fet, he hivernat tota la meva vida, fos l’estació de l’any que fos.
Continuar llegint "#12 Pols" »
#3 Impressions del segon i el tercer dies
- Quina gràcia, ahir abans d’anar a dormir vaig acabar-me un còmic, ‘tank girl’, la protagonista del qual és una noia prima i amb el cap rapat, avui em llevo i a la llitera de sobre hi ha una noia prima i amb el cap rapat. Tank girl existeix.
Continuar llegint "#3 Impressions del segon i el tercer dies" »
3 de abril 2006
#2 El primer dia
És dimecres, vuit de febrer del 2006. Mai el temps havia passat tan a poc a poc. Em llevo a les cinc i em vesteixo, agafo les maletes i baixo a buscar el taxi que m’espera, sembla una eternitat i en realitat no ha passat ni mitja hora. El taxi passa per la gran via, miro la meva facultat, no la veuré en mesos i, de fet, m’és igual. Un cop a l’estació del Nord el temps recupera el seu ritme natural. Pujo a l’autobús que em portarà a l’aeroport de Girona. Sona un programa de ràdio on un home no parla massa bé de Catalunya, jo penso “Sí que van del pal aquesta gent! No haurien de deixar emetre un programa així, estan dient mentides”. Al cap d’una estona diuen “Estais escuchando ‘La Mañana’ de la COPE”, clar, ara ho entenc tot. Deixo d’escoltar i m’adormo.
Continuar llegint "#2 El primer dia" »
#1 Abans de marxar
Com explicar l’agonia dels deu dies abans de marxar? Jo no en tenia pas de ganes de marxar, de fet, vaig arribar a un punt en el què ni tan sols entenia perquè ho feia. No, no volia marxar. Tenia tantíssimes coses per fer i tan poques ganes de fer-les: burocràcia diversa, sopars de comiat, anar al dentista, buidar l’habitació, traslladar coses, les maletes i encara em faltava un examen per acabar. Els primers dies no vaig ser capaç de fer res, somicava per tots els racons sense saber perquè, sortia al carrer per no estar a casa i llavors me n’adonava que no tenia cap encàrrec per fer, i que feia fred, i tornava a pujar. No eren nervis ni era por, era angoixa; aquella mena d’opressió al pit que es té a vegades sense saber-ne ben bé el perquè. Suposo que el perquè el sabia, però no el volia admetre: a mi m’agradava Barcelona, estava bé a casa meva, passava per una d’aquelles fases meravelloses en les quals estàs bé amb gairebé tothom i, senzillament, no ho volia deixar enrere per anar a un lloc on no coneixia a ningú, i a l’estranger. Vull dir que tenia por de deixar les coses i la gent que coneixia i que m’estimava, tenia por de trobar-les a faltar. Això si, no tenia gens de por de marxar, no em feia il·lusió ni em venia de gust fer-ho, però por tampoc en tenia; perquè fet i fet, em deia, era poc provable que sorgís algun problema que jo no estigués capacitada per resoldre, no sóc pas cap bleda jo.
L’últim dia va ser un no parar, pràcticament no vaig menjar res. I no recordo massa més coses, és possible que l’estrès provoqui amnèsia? Vés a saber!