14 de maig 2008
Otero
somiar amb tots els personatges de Ventdelplà barrejats amb els habitants del meu propi poble ballant sardanes i menjant tones de rodes de patata, somiar que em converteixo en sargantana voladora per salvar "Ventdelberà" de l'atac imminent d'un llangardaix monstruós de quatre metres i explicar-ho tot plegat, pot fer que els qui m'escolten pensin que ja m'han perdut definitivament. Però us asseguro que prefereixen (els he obligat a dir-m'ho) escoltar les meves beneiteries que mirar les inacabables reposicions del programa abominable d'aquella dona que es fa dir Júlia Otero.
Em sents, Júlia? No m'agraden els nens! No m'han fet mai gràcia! El teu maleït programa em va repugnar des del primer dia! I ho fas fatal això de fer-te la "jove colega guai" dels nens!
Bàsicament això és tot el què volia dir, per avui.
26 de desembre 2007
Nadal
Sobre aquest nadal...
m'han regalat la trilogia de la Sissí Emperatriz de la Romy Schneider,
en italià,
no cal dir més.
19 de desembre 2007
22...
Necessito desesperadament que algú em digui una frase tan horrorosa que, al seu costat, es suavitzi la de "los dos patitos".
23 de octubre 2007
dieta
22è dia de règim:
09:00, un caramel vell i enganxifós de color verd, d'aquells que no se sap de quin gust són.
12:00, cinc lacassitos i mig.
13:00, tres bastons de pa integral.
18:00, macarrons al forn acabats de fer.
22:00, més macarrons al forn, freds.
oficialment, aquest regim ja és història.
15 de juny 2007
1!
primera veritat:
la meva vida sempre ha estat,
és i serà,
una llarga, intensa i permanent
al·lucinació hipnopòmpica.
11 de maig 2007
evidència
ja m'he pintat les ungles del peu de color "acapulco",
ergo,
ja ha arribat l'estiu.
9 de maig 2007
i més Croàcia i Bòsnia i Hercegovina
Ara conec un país on les sectes s'anuncien en pancartes a la carretera.
I una capital de país que sembla un poble.
I he vist una carretera que feia cruïlla amb una pista d'avions.
Ara sé que les tombes (per desgràcia massa noves) es poden diluir suaument pels carrers dels vius...
Croàcia és preciosa. Bòsnia i Hercegovina encara ho és més.
(en fi, la version extendida ja us l'explicarà ella)
26 de abril 2007
Bosnia i Herzegovina
Calces
Mitjons
Sostens
Encara no he mirat el capítol de “lost” d’aquesta setmana...
Samarretes curtes
Samarretes llargues
Pantalons
Pantaló curt
7a7a7a7b7b7’b: un trístic monorim i un vers que lliga amb la retroenxa...
Sabates
Bambes
Xancletes
Encara no he tingut temps de gravar els duvedés d’en Micri, s’haurà d’esperar...
Tovallola
Mocador de coll
Jersei
Jaqueta
... alternança desordenada de rimes femenines i masculines...
Pinces de pèls
Tisoretes
Tirites
Pastilles pel mal de cama, pel mal de regla, per l’al·lèrgia, per si agafem angines, per si agafem cagarrines, pel mal de cap, protector estomacal...
Qui m’ha enredat per fer això?
Raspall de dents
Raspall de cabells
Pinta
Sabó roba
Tensó amorosa? Ballata italiana?
Bosses de brossa
Paper de cul
Pinces de roba
Kleenex
Però que bé que m’ho passaré!!!
Pijama
El Decameró
Desodorant
Gots de plàstic...
15 de febrer 2007
Estupiditzada
Si tinc en compte que vaig néixer coneixedora absoluta del saber universal, i examino detingudament el meu estat actual, arribaré a la conclusió que la meva estupidització és exponencial (es diu exponencial, oi?).
Calculo que, aproximadament d'aquí a unes tres setmanes, ja no sabré subordinar frases, d'aquí a un parell de mesos ja no recordaré el meu aromàtic cognom i, cap a l'estiu, ja no recordaré les lleis d'evolució fonètica del romanès.
16 de gener 2007
...
Des de fa molt de temps tinc la sensació que en aquest bloc hi ha alguna cosa que no m’agrada. El què passa és que no acabo de tenir molt clar quina cosa és, i per això em sembla que ja ha arribat el moment de parar i reflexionar seriosament sobre el tema. Per tant, m’agafaré una temporadeta de vacances.
Però no patiu, els cactus no se’m moriran de set.
27 de desembre 2006
Nadal
- Em passo hores enganxada al pernil, un tallet, nyam, un altre tallet, nyam, un que m’ha sortit massa gruixut, doncs aprofita les dents de menjadora de carn crua que l’evolució encara no t’ha robat, et tallaràs, em diuen, busca’t una excusa millor, responc, el ganivet és meu i només meu.
- Mira, mira, el llom embotxat queda més bé si el talles a tires...
- La llangonissa no me la menjaré pas sola, em passaries una llesca de pa?
- Oh gran Pollastre Rostit, alfa i omega del meu pensament, les gràcies us dono per revelar-me el sentit essencial de la meva vida, sigui santificat el vostre nom!
- Mikados de xocolata blanca? Això s’ha de provar!
- Passa’m un bocí de Panetone, plis.
- Estimo els canelons de peix, els estimo amb bogeria.
- Sopa, sopa, sopa, soooopa amb boletes!
- Oh, un sugus!
- On són les neules?
- Crec que necessito un got amb sal de fruites.
- Torró de nous? Bé, si insisteixes...
- Queda una mica de xocolata d’aquella?
- Més pollastre! Visca!
- Una mandarineta encara hi cabria...
- No, una gominola no que vull conservar la línia, sense sucre dius? Ah, doncs si és així...
- Diria que encara tinc gana.
19 de desembre 2006
21...
Meeeerda!!!!
(va, si voleu seré més fina: a cagar!)
13 de desembre 2006
Dublín
El primer adjectiu que em ve al cap és prescindible. Mona, cuca, però prescindible. En tot cas, en dos dies te la fas i de sobres. Totes les coses importants de veure són destrempadorament insípides, cap d’elles em va fer fer “oh!”, ja m’enteneu.
A Irlanda només es donen tres condicions climàtiques possibles: pluja, vent i pluja fina. Els pocs minuts de sol diari són purament anecdòtics.
Veient com aquelles vikingues anaven tranquil·lament amb minifaldilla quan jo portava l’abric més gruixut que tinc i agonitzava de fred se’m fa evident que aquesta gent són d’una raça diferent. Mai m’he sentit tan africana.
Tenen molta verdura, això s’ha de reconèixer.
I Guiness poqueta, tota la que el meu estómac pot tolerar.
No crec que hi hagi res més a dir sobre el viatge, o sigui que fins demà, besitos i altres salutacions cursis dignes de tan poc digne post.
5 de desembre 2006
Riure
La foto en tela penjada a la paret on surt el cambrer que em porta la beguda emmanillat i fent cara seriota em fa riure.
Aquella botiga de sofàs on no canvien piles de rellotge em fa riure.
Un mecanitzat Pare Nadal d’aberrants proporcions que mou la cintura a la “hulahop” em fa riure.
Una parella en postura de foto al bell mig de la rambla, perfectes dins del marc invisible on estan (pena que no tinguin llar de foc a sota), em fa riure.
Les dissimulacions descarades em fan riure.
Les improvisacions de memòria em fan riure.
Aguantar-me el riure em fa riure.
No tenir pas cap ganes de riure i tenir tantes ganes de riure em fa riure.
Està clar que quan tinc el dia tonto no hauria de sortir de casa.
1 de desembre 2006
Advent, nicotina i culs
He encetat el calendari d’advent que em va regalar en nino, serà el primer després de molts i molts anys de no tenir-ne. La xocolatina tenia forma de “canari sobre d’un tronc” i tenia gust de plàstic. No m’ha costat gaire trobar el número 1 i em moro de ganes de buscar el 2 demà al matí i veure quina forma original i plastificada tindrà la xocolatina, amb una mica de sort tindrà forma humana. És una pena que la que té forma de “nenjesús” te la deixin pel 25 quan la intoxicació arriba al seu clímax i ja no et ve d’una porqueria semi-digerible més.
...
Avui fa l’aniversari una professora que vaig tenir a l’institut, no recordo com es deia ni què ensenyava, només recordo que mastegava tot el dia xiclets de nicotina de manera compulsiva i que et castigava quan eres tu el que mastegava xiclet. Era una puta. També recordo que no va deixar de fumar ni quan es va quedar embarassada. Ja s’ho farà si després li va sortir una criatura epilèptica.
...
M’han punxat al cul. A la galta del cul. Una goteta de sang m’ha tacat les calces i he pensat que la propera vegada portaré tanga. Òbviament, m’he planxat les mans i m’he trepanat el cap per haver tingut un pensament tan poc digne de mi. La conclusió és que ara em sento una mica menys miserable quan camino, o almenys m’hi he sentit durant una estona.
I aquesta és la moralina:
Si ets una coixa de merda menja’t una xocolatina.
(no et curarà els dolors existencials però te’ls distraurà una estoneta)
29 de novembre 2006
Problema matemàtic
Si tenim en compte que:
- Mes amunt, mes avall, deu fer uns set anys que tinc la mateixa adreça d’e-mail.
- Un any em sembla que té unes 52 setmanes.
- Tot i que hi ha hagut èpoques en les quals no rebia ni una sola cadena de merda també n’hi ha hagut de les que en rebia un munt cada dia, per tant, direm que durant aquests set anys he rebut 1’75 cadenes de merda a la setmana, ho dic per dir, està clar. I ho calculo pensant més en els dos últims anys, la meva memòria no arriba més lluny.
- Les cadenes de merda sempre et condemnen a un cert temps de mala sort, majoritàriament canalitzada en mala sort en l’amor (o en el sexe), sigui una condemna de sis mesos, sigui una de deu anys. Després d’un estudi profundament superficial, direm que la mitjana de mala sort és de quatre anys. Això també ho dic per dir, està clar.
- No he reenviat mai cap cadena de merda.
L’operació seria una cosa així (consti que el càlcul mai ha estat el meu fort):
7 x 52 = 364
364 x 1.75 = 637
637 x 4 = 2548
Per tant em toquen uns 2548 anys de mala sort. Aproximadament.
Ara començo a entendre algunes coses.
27 de novembre 2006
Armari
No ho puc evitar...
... a vegades em sento tota una artista de revista.
22 de novembre 2006
Per què?
- Per què les claus de cotxe són tan psicodèliques?
- Per què la llei permet que aquesta dona ens doni consells d’interiorisme?
- Per què els de tv3 no entenen que després de tres minuts de veure imatges “des de l’aire” un percentatge significatiu de catalans se’n van a vomitar per culpa del mareig?
- Per què les actrius porno sempre miren a la camera?
- Per què tothom es compra penjolls amb forma d’osset?
- Per què no sóc capaç de superar l’striptease frustrat d’Elsa Anka?
- Per què?
17 de novembre 2006
Testic
Les grades estan plenes de gent assedegada de sang i fetge. A baix, la Senyoreta Romaní està asseguda en una cadira i al davant hi té una persona amb cara de fàstig que li crida:
- Confessa pecadora!
- Sí, ho he de reconèixer, a vegades faig pipí a la dutxa...
- Saps que no em refereixo a això, això ho fa tot el món... Confessa la teva desviació més perversa! I no despistis, que ja saps a què em refereixo...
- No!
- Si, fes-ho!
- No m’hi obliguis, si us plau... La humanitat no està preparada per saber-ho!
- Justament per això mateix has de confessar. Vinga!
- Jo... jo... no puc.
- Va!
- Jo... jo... Quan veig un testic pel carrer jo...
- Continua...
- El persegueixo corrents amb cara de mística ximpleta!
- Mare meva, quina aberració! I quin vil propòsit tens? a canvi de què aguantes el rotllo que et facin? Per què ho fas?
- Per... perquè col·lecciono la “Atalaya” des dels tretze anys!
- Mireu-la tots, ella que deia ser tan atea... Confessa els rituals satànics que practiques amb les revistes, femna endimoniada!
- Au, au! Tampoc cal que exagerem... Si ni tan sols me’ls llegeixo, només és que trobo que els dibuixets i les fotos que hi posen són molt guais.
- Si és així com dius, com és que infles tan el pit quan els hi dius que t’has llegit la biblia?
- Bàsicament per vacil·lar-me’ls. Potser sóc una mica creguda...
- No ens enganyaràs, tu no ets creguda... Tu ets creient!!!!
- Eh, eh, sense faltar al respecte! Quina merda d’entrevista que m’estàs fent, jo me’n vaig.
I la Senyoreta Romaní s’aixeca i se’n va del plató.
15 de novembre 2006
Perdent el temps
Endreçar l’armari.
Llegir-me un còmic.
Estendre la roba.
Berenar les restes del dinar.
Estudiar-me els numerals en grec.
Traduir un poema romanès.
Depilar-me les celles.
Mirar una peli.
Pentinar el gat dels veïns.
Passar-me quatre hores seguides posant sofàs i tauletes de disseny en una casa dels Sims.
Endevineu a què m’he dedicat aquesta tarda?
12 de novembre 2006
Mots encreuats
Tot i que jo això dels reptes personals és un tema que tinc bastant atrofiat el senyor perdedor em va dir que jo també en sabria fer un, i tot i que diria m’ha quedat massa barroc ho he volgut intentar:
Continuar llegint "Mots encreuats" »
8 de novembre 2006
Sort
Va ser un dijous, fa un any, cap a les onze de la nit:
La casa ja està tranquil·la perquè els nens ja fa estona que són a dormir. Els pares descansen, ella posa el nadó al bressol després d’haver-li donat de mamar. Ell sent una olor estranya i decideix sortir a l’escala per comprovar què és, entra al vestidor per agafar les claus i just en aquell precís segon hi ha l’explosió.
PAM!
La casa ha desaparegut. Ell queda viu, intacte, penjant de la paret i amb pijama. Des d’allà ho veu tot, però no pot baixar. Té el mòbil a la mà i truca als sogres “Veniu corrent. Hi ha hagut una explosió”.
Al carrer hi ha la resta de la família estirada. Els nens, quatre i cinc anys, han mort a l’instant. Ella, trenta-set anys, morirà a l’hospital un parell d’hores més tard. El nadó de vint dies ha perdut una part del cervell, el desconnectaran l’endemà a la tarda. Ha fet net.
Em pregunto com s’ho van fer tot aquell ramat de capellans, en aquella macromissa a la catedral, per explicar perquè Déu havia volgut que passés allò mentre els presents miraven horroritzats els tres taüts de mida petita. Les taques de mort no marxen fàcilment.
Fa un any vaig aprendre una lliçó: La bona sort acaba cobrant factura. I vull creure que la mala sort també queda recompensada, que sinó ja no sé en què creure.
(A l’Olga i els seus tres fills. Us trobem a faltar)
6 de novembre 2006
5 dies en 7 punts
- He anat a Manresa a fer de cangur dels cosins.
- La “Mediterrània” és una bona fira, la majoria d’espectacles són gratis i estan prou bé.
- Un angelet m’ha vingut a despertar cada dia a les sis perquè encara tenia jet lag per culpa del canvi d’hora.
- L’altre angelet tossia i tossia fins que m’ha encomanat la galipandria.
- La meva germana va venir a salvar el dia, ella sí que controla el tema criatures.
- Em vaig passar quatre hores fent un pastís d’aniversari. Tinc molt mala cal·ligrafia quan escric amb ametlles.
- El meu pare avui passa de la maduresa a la senectut, però jo me l’estimo igual.
1 de novembre 2006
Erecciones generales
Fa setmanes que miro els cartells i jugo a endevinar quines són les seves desviacions: a aquest li mola posar el boli pel cul del seu gat (ha de ser marca pilot), aquest altre s’excita quan els seus fills mengen torrades untades amb el seu semen per berenar (i només per berenar), aquest es posa a to cantant el virolai (versió hip-hop) mentre apallissa i sodomitza a la seva mare, etc.
Aquest matí m’he llevat molt poc després d’haver anat a dormir, ni tan sols se m’havia passat el mal de peus. He quedat amb mon pare i tots dos ens hem arrossegat penosament cap a les meses. És una pena que no existeixi un “Partido Monárquico Pro-Marichalar”, jo el votaria (segur que estarien a favor del consum de drogues).
En fi, jo creia que no era possible que unes eleccions deprimissin més del què ja deprimeixen normalment. M’equivocava.
21 de octubre 2006
Pèls (segona part)
A la segona sessió ha pujat la potència i, per tant, ha estat molt més dolorós que la primera vegada. Ara mateix, no se m’acut cap tortura pitjor que socarrimar les profundes i gruixudes arrels dels engonals i les aixelles del proïsme. A les persones que no em cauen bé els desitjaré un bon tret de làser, i ben potent. Però he decidit prendre-m’ho positivament i, en comptes de lamentar-me tot calculant l’extensió de pell calcinada, celebraré que ara sóc un 60% més pelada que fa tres mesos. Ja falta menys.
6 de octubre 2006
Tele
Quan la meva germana vivia aquí on visc jo ara no tenia televisor, no en tenia perquè és (i sempre ha estat) una noia molt contracultural i aixís tirant a bastant guai. Jo només em vaig limitar a no posar-ne per seguir el seu exemple. I la veritat és que per a mi era tota una benedicció ja que, he de confessar, abans de ser ludòpata vaig ser teleaddicta, i vull dir teleaddicta de les serioses, de les que fins preocupen als pares i tot. Però així és la vida que des de fa quatre dies en torno a tenir i no deixo de preguntar-me si ho faig bé, si m’he curat. A mi em sembla que sí... clar que, sincerem-nos, diria que últimament a la tele hi fan molta merda (però molta molta), no sé si abans no tenia gens de perspectiva o és que la tele ha canviat molt els últims tres anys, la qüestió és que això m’ajuda a desintoxicar-me del vici i a no recaure.
Tot i tot, crec que m’he enamorat de la Supernanny.
3 de octubre 2006
Troies
Totes les guerres comencen per culpa d’ídols de fum.
Ha estat aire, buit, un rumor, boira, un gest insignificant, una paraula sense contingut el reflex d’Helena que m’ha enverinat la boca ?
Mai ho sabré.
Els rivals morts no seran consol de les meves hosts, aquí no guanya ningú.
I perdré l’Èlada...
... i em destruiran Ilió...
... i pel camí hi deixaré el què estimo, la vida, tot.
I tot per culpa de res.
2 de octubre 2006
Tornem-hi
La primera setmana de curs pot fer-se molt dura si ens hem passat els set últims mesos pelant la patata, és a dir, sense fotre puto brot.
La segona, però, és molt pitjor. Durant la segona has de decidir quines seran les assignatures “no assistencials”. Si no ho decideixes tu, ho faran elles per evolució natural. També és quan et manen uns deures que no et preocuparàs de fer fins al cap de dos mesos, com a mínim, però que s'afegiràn a la llarga llista de coses a fer (amb temps) abans d'exàmens.
A la tercera setmana t’omples d’orgull propi perquè encara no has fet (quasi) cap campana.
24 de setembre 2006
Cargols
Quan era petita vaig fer una aposta (no recordo quina) amb un company de classe. Ell ara és un camell econòmicament prou productiu i jo una universitària dropa que és incapaç d’acabar qualsevol projecte que comença, tan diferents són els camins per on ens porta la vida! En fi, que vaig perdre. Mil peles. Vaig haver de donar-li a desgana dues boniques, rodones i pesants monedes de cinc-centes pessetes i mentre ho feia vaig jurar-me a mi mateixa (de la manera més teatral que em va sortir) que mai més apostaria res amb ningú. Ahir, però, vaig fer una excepció (no era pas la primera vegada que en feia una, és veritat) i vaig tornar a perdre. Vint cèntims. Tampoc és tant si tenim en compte que vaig gaudir de la cursa, cert, però vint cèntims menys són una derrota més.
22 de setembre 2006
pigrizia
Torno a fer buscamines d'una manera compulsiva i mig adormida. Penso que hauria de fer un post. No em surt. Tinc son. Tinc set. I són les cinc, quin riure. Vaig anar de viatge. En cap moment el fred va ser excessiu. Però ja en fa massa dies per parlar-ne i, a més, ell ja ho va fer, fa mandra. Jugo amb el gat, quin morro que té, sembla que no tingui casa pròpia que es passi el dia aquí escarxofat al meu llit. L’adoro. Tinc el clarinet muntat a dins l’armari, les calces desplegades al prestatge, l’escombreta del wàter al mig del menjador, les botes d’aigua fa mesos que es podreixen a fora la terrassa. Hauria d’endreçar. Però no em surt. No trobo les ulleres. He de pintar, rentar plats, plegar roba i imprimir-me apunts i en comptes de fer tot això m’estic davant l’ordinador esgarrapant-me el cervell perquè em surti un post que no té cap ni peus. Potser m’he oblidat d’escriure. Ja em perdonareu la tonteria que porto a sobre, algun dia ja se’m passarà. Esperem.
14 de setembre 2006
bombeta
Per a mi, avui, la felicitat és:
Caminar sense paraigües sota el diluvi.
Una paret de color taronja.
Una calaixera negra acabada de pintar.
El ronroneig del gat dels veïns.
Una confessió escueta però alliberadora.
Llàstima, però, que tot quedi anul•lat per una possible bombeta de projector trencada. Aix.
30 de agost 2006
declaració de guerra
Benvolgudes criatures desconcertantment exòtiques que viviu a la cuina, això no pot continuar així, doncs, parlem-ne:
Començaré per demanar-vos pacíficament i de bones maneres que marxeu per voluntat pròpia, sé que teniu protuberàncies motrius. Ho dic per si de cas us voleu estalviar la violència més extrema que us aplicaré en bé de la meva pròpia higiene i la dels meus companys humans. Malgrat la gran riquesa biòtica que representeu heu de comprendre que aquesta cuina és massa petita per tots nosaltres. Esperaré fins demà al matí, llavors, l’ofensiva serà d’allò més ferotge.
Us saluda cordialment i amb molts petonets,
Senyoreta Romaní
27 de agost 2006
Recaiguda
Estic desesperada, ni tan sols el consum abundant d’alcohol i drogues han aconseguit curar-me l’addicció patològica al pescamines...
25 de agost 2006
Washerwoman day
Era la meva primera vegada. També la seva primera vegada. I ja se sap que la falta d’experiència sempre dóna resultats insatisfactoris. Què hi farem!
Primer ho he intentat a la manera ecològica, gastant pocs medis, però he vist que encara empitjorava la situació. Després he decidit canviar d’estratègia i de posició però Ell no ha volgut, s’ha quedat parat allà al mig com un estaquirot i d’allà no s’ha volgut moure. M’he esforçat a fer equilibris però no hi arribava. He acabat xopa de cap a peus. I al final he decidit intentar-ho per dintre, però no hi ha hagut manera. Em sento frustrada.
Com pot ser que una cosa que al principi era tan blanca s’hagi tornat tan negra? i com cony pot ser que sigui tan impossible tornar-la a fer blanca?
El cotxe de mon pare continuarà sent el més brut de la comarca. Per tant, començaré a mirar-me el de ma mare amb ulls indecents…
22 de agost 2006
Dimarts vint-i-dos
(en homenatge a la Núria)
Estimat diari:
Avui m’he plantejat seriosament si sóc la pitjor conductora del món. Comença a fer-se evident que si.
Això m’ha fet pensar que potser també sóc una de les pitjors comptables que hi ha, una auxiliar de fisioterapeuta negada, una recepcionista pèssima, una segurata patètica, una mala cangur i una pintora inútil. De fet (i entre tu i jo) me la sua una mica. Potser és perquè a mi el què realment m’agrada és estar de vacances.
Aquest matí he vist moltes polles de mides, colors i materials diversos. Curiosos, els sex shops.
2 de agost 2006
pornografia subliminal
Quan era més jove i bastant més asexuada que ara vaig arribar a les següents interpretacions:
- En Megazero es tirava sovint a la Notipress però el què realment li posava dura era sodomitzar a la Nets.
- En Petri era un exhibicionista que es passava el dia fent-se palles davant de tots els nens amb aquell cony elèctric disfressat de fax.
- Si la Ruïnosa Gratandós va tan de femme fatale és perquè no folla amb ningú.
- Flash, Top i Buf són polles de colors.
- En Tomàtic és un sado-pedòfil.
Això em fa pensar que és tota una sort que ara no em miri el Club Super3.
28 de juliol 2006
Pèls
Avui ha sigut el dia més feliç de ma vida. Avui ha estat el gran dia. Després de tan desesperada espera, he abandonat el deure familiar per anar a fer-me la primera sessió de depilació làser. Ha estat dolorós. Molt dolorós. Però ho he suportat.
Ja no seré mai més la Senyoreta Romaní.
Ara seré la Senyoreta Cames de Diva.
O no.
25 de juliol 2006
Manies
El fet d’haver escrit un post sense solta ni volta (em refereixo al d’ahir, clar) i quedar-me tan panxa m’hauria de preocupar. Molt més em preocupa, però, haver-me oblidat que l’havia fet al cap de pocs minuts. Potser m’estic desequilibrant? En tindria motius. Només espero que sigui un desequilibri temporal.
En fi, anem per feina. Avui, amb ànims de distreure’m, he fet una llista d’algunes de les coses que em fan angúnia, angoixa, por i/o fàstic i que, per lògica, no me n’haurien de fer ja que són coses normals (i parlàvem de desequilibris). Ehem, ehem:
24 de juliol 2006
Coming back
Bé, ja fa uns quants dies que rondo per aquí, i si per mi fos ja estaria fent les maletes per tornar cap a Itàlia. Malauradament, el deure i la responsabilitat envers la meva família m’obliguen a quedar-me i preparar el matrimoni amb el noi que m’han triat. Encara no el conec, però l’he vist en una foto i és molt guapo (tot i que li faltin unes quantes dents). La meva germana ja ha parit la bessonada i torna a estar embarassada, vull ser com ella.
Començo a dir coses sense sentit o sigui que ja ens veurem demà. Petonets. I feliç Hannuka.
P.D. En aquest bloc les cursilades s’han acabat.
21 de juny 2006
Nom
Nom: Èlia
Més informació: Èlia porta accent obert a la e i té tres síl·labes en català, en castellà no porta accent i només té dues síl·labes. És el femení d’Elies.
Sant: el vint de juny.
El celebres: tirant a poc, de fet, acostumo a adonar-me que va ser el meu sant el vint-i-tres de juny, més o menys, tot i així m’agrada molt que em felicitin (la subtilesa no és el meu fort, ho sé).
Carinyosament se’t pot dir: Eliona
Jures que convertiràs en menjar de gat els genitals del que et digui: Eli
Perquè Eli és diminutiu de: Elisabet, Elisenda o Elionor
Però mai de: Èlia
Perquè: Èlia és un nom prou curt com per necessitar un diminutiu.
Segon i tercer nom que et vas triar tu mateixa perquè no suportaves l’enveja que et feien els que estan batejats i tenen segon i tercer nom de veritat tot i que a ells els sua la polla: Claustre Escolàstica
Et vas quedar a gust: Prou
El perquè dels noms: Motius personals, és confidencial.
Va, digues el perquè: No. Tinc tan bon gust que després em demanaries que triés el nom dels teus fills i a l’escola els assassinarien brutalment de tanta enveja que farien als seus companys de noms sosos.
Clar, ho entenc. Cognoms: no te’ls dic, he de mantenir l’anonimat.
Ja, ves quin anonimat, com si no els sabés ningú!
10 de juny 2006
Vocació
És curiós, no te n’adones que creus cegament que la carrera que fas és la millor que es pot fer fins que una amiga i companya et diu que la vol deixar. De cop et quedes desconcertada sense entendre com algú pot plegar de fer els estudis perfectes però sens dubte el què més et torba és la teva reacció. Cony, si al final semblarà que fins i tot sents interès per alguna cosa. Però respira tranquil·la, de l’interès a la vocació encara hi ha una estona.
(i a l’amiga, se’n vagi o es quedi, la continuaràs estimant igual)
31 de maig 2006
Al bus
Estan davant meu a l’autobús. Ell l’abraça per l’esquena perquè ella no perdi l’equilibri. Ella es deixa embolcallar. Ell recolza el nas en els seus cabells. L’olora. Li diu alguna cosa a cau d’orella. Ella es gira i somriu. Li fa un petó tímid a la galta i repenja el cap al seu pit. Ell l’ajuda a baixar agafant-la per la cintura. Un cop són a terra s’agafen immediatament de la mà i se’n van caminant tranquil·lament per la vorera.
A vegades pel carrer veiem coses que ens sorprenen molt. Per mi, veure dos vellets de setanta-cinc anys enamorats, n’és una.
28 de maig 2006
Sobre la fe (segona part)
Fa uns dies vaig voler posar a prova a Déu. Com que no em va voler regalar noranta insignificants minuts (i això per ell és menys que fer un esternut) per fer una migdiada digna que m’hagués fet infinitament feliç vaig decidir continuar tan atea com sempre.
Avui m’avorria i he tornat a fer-me la xula, he dit (bé, de fet ho he pensat fort): si el meu MP3 clínicament mort des de fa dos mesos i que he intentat reparar mil vegades sense cap mena de resultat torna a funcionar serà que Déu existeix.
He pitjat el botó, la pantalla s’ha encès, la primera cançó ha començat a sonar...
Merda, i ara què? Això em passa per fer-me la xula. Merda, merda, merda!
Per sort avui és un dels pocs dies a l’any que la baixada d’hormones després de l’ovulació m’arriba al cervell, avui és un dels pocs dies a l’any en què l’adorable i pacífica Senyoreta Romaní es converteix en una potencial assassina en sèrie que odia a tota la humanitat i es mira amb ulls de maníaca homicida els ocellets que salten alegrement al seu balcó. Avui estic de tan mala hòstia que ni déu se’m pot acostar sense sortir-ne escaldat, o sigui que ni ho intenti!
La resurrecció del meu MP3 me la sua, he decidit continuar tan atea com sempre. Amen.
15 de maig 2006
Zara
Avui he fet una cosa que no sé perquè l’he feta. He anat al Zara. I entre farbalà i lentejuela he tingut una revelació:
si jo fos una mica més prima podria comprar-me la roba al zara,
si pogués comprar-me la roba al zara és possible que tard o d’hora ho fes,
si comprés roba al zara seria una hortera,
quina sort que tinc de fer la 44!
27 de abril 2006
Sobre la fe
Ahir em vaig parir una migdiada digna d’una princesa, una d’aquelles migdiades que fan feliç només de pensar-hi, una d’aquelles migdiades de plaer indescriptible, una d’aquelles migdiades que fan creure que val la pena existir perquè de cop tot és perfecte: els llençols són suaus, els coixins tous, la temperatura adequada, els somnis dolços...
L’únic problema era que ahir no tenia temps de fer migdiada, a les cinc havia quedat i abans d’anar a la cita havia de fer un munt de coses.
Quan em vaig despertar vaig dir (bé, de fet ho vaig pensar fort): si són dos quarts de tres és que Déu existeix, és bo i m’ha donat temps per continuar dormint o bé per llevar-me i fer feina.
Malauradament eren les quatre.
És curiós com noranta insignificants minuts poden destruir un principi de fe, però de fet i en el fons me n’alegro, quina feinada que seria ara fer-me catòlica a les meves velleses!
20 de abril 2006
Melmelada
Hi ha una frase feta que no he entès mai, no és que sigui l’única que no entenc, però realment aquesta, cada vegada que la sento, em desconcerta, tan simple com és i no sóc capaç de trobar-li el sentit:
‘En el pot petit s’hi desa la bona melmelada’
Vol dir que les persones de mida petita són més bona gent que les de mida gran?
Que els llibres de butxaca són millors que els de tapa dura?
Que les cançons de dos minuts són més emotives que les operes de tres hores?
Que una vida curta ha de ser més intensa que una vida llarga?
Que els portàtils són més còmodes que els ordinadors de taula?
Que les frases fetes (o locucions) breus són menys estúpides que les llargues?
O senzillament vol dir que la melmelada que està en pots petis és més bona que la que es guarda en pots grans?
15 de abril 2006
Ucellini Ucellaci
No m’agraden les aus, sempre m’han fet fàstic. Tot animal amb plomes em repugna extremadament. Només hi ha dues excepcions: els aneguets petits (que els trobo bufons per una qüestió d’estúpids records d’infantesa) i les aus rapinyaires (perquè converteixen els ratolins i els pardalets bonics i adorables en egagròpiles, que són una mena de caques que es vomiten, i són, òbviament, un dels grans miracles de la mare natura).