Romaní

22.08.2008

Brighton tour: ja podriem anar acabant.

que si, que si, que ja fa casi un mes que vaig tornar i no he acabat d'explicar tot el què volia explicar. Ho farem així tot d'una tirada, per rematar el tema, que sinó m'encantaré encara més.

31.07.2008

Brighton tour (II). El Pier.

Tot i que ja he tornat a casa no voldria pas quedar-me a mitges a l'hora d'explicar-vos les coses interessants de la bonica ciutat anglesa.

A part del Royal Pavilion, en Brighton Pier és l'altra insígnia de la ciutat, i m'atreviria a dir que és el lloc amb més visites turístiques de la zona. Però, què és el Pier? Recentment se m'ha recordat que a l'estructura arquitectònica que entra dins del mar se la sol anomenar "moll", a mi el Pier em sembla massa gros per anomenar-lo "moll", però bé, jutgeu vosaltres mateixos:

21.07.2008

l'habitació

vet aquí una panoràmica de la nostra habitació:

19.07.2008

Brighton tour (I)

Dissabte passat vam fer el paperot del segle: en Daniel va llegir a no sé on que feien free tours per la ciutat un parell de cops al dia cinc dies la setmana i clar, ens hi vam apuntar. La noia que feia de guia va dir que no, que ella no cobrava per fer-ho, però que estaria bé que li donéssim alguna propina. I després d'hora i mitja explicant-nos detallets de la ciutat nosaltres vam marxar amb les mans a les butxaques, fent-nos els dissimulats, mirant el cel i xiulant, aprofitant que ella estava distreta cobrant propines a l'altra gent del grup. I després, al cap d'una estona, ens vam adonar que potser li hauríem pogut donar alguna lliura, que potser hi havíem posat massa morro.

16.07.2008

lewes

Diumenge ens vam despertar abans de les nou, com sempre i, tot i la ressaca, vam decidir que faríem una excursió. Vam anar tot xino-xano cap a l'estació a agafar un tren cap a Lewes.

(es veu que l'estació de Brighton tenia més andanes de les que feien falta i van decidir tapar-ne un parell, però la sensació de passar per allà sobre era una mica estranya)

6.07.2008

la platja

Aquesta aigua freda i encabritada no la tocaré pas, però les pedres... sempre m’han tornat boja les pedres! Com més lletges i imperfectes millor. I aquesta platja n’està tan plena! Milions i milions de pedres, precioses totes elles, qualsevol sigui la direcció en la que miri. I no són pedres de les de caminar i clavar-te-les als peus, són pedres de seure i acariciar-les amb la ma, muntanyeta a muntanyeta, com si fossin pits. I jo em faig una bossa amb la samarreta i la vaig omplint, ara una pedra, ara una altra pedra, que cadascuna em sembla meravellosa, que m’emportaria mitja platja.

4.07.2008

Do you have pop-corn in Spain?

No, no en tenim, Ah, i les rodes dels nostres cotxes són de fusta i guardem el menjar en capses metàl·liques perquè no sabem què és un tupper, no te jode!

I com pretenen que somii res si m'omplen la casa de coses hippis?

2.07.2008

plomes

Vet-la aquí la meva primera compra anglesa compulsiva i inútil: tres bolis-ploma amb llantijueles i purpurina (els més horteres del mercat) per una lliura.

1.07.2008

son, son, son

Sóc una malcriada, no perquè em pelessin la poma o em pentinessin fins a edats avançades, no. No perquè em deixessin fer-me la sueca tan com volgués o perquè em portessin totes les tonteries inútils dels congressos, no. Sóc una malcriada perquè m’he passat els últims cinc anys dormint com la princesa del pèsol envoltada de coixins, espatarrada i sola en un llit de metre cinquanta. I no puc, senzillament no sé compartir un llit de metre trenta-cinc. Per tant no dormo. Els que diguin que d’aquí uns dies estaré tan cansada que dormiré com sigui és que no han tingut prou insomni a la seva vida, benaventurats ells. I pot sonar exagerat, però l’infern no és comparable a les paranoies que tinc quan no dormo: em puc passar hores pensant-me que m’he trencat un peu, que estic muda, que el Daniel no respira, hores i hores pensant en els companys de pis anglesos, que han posat els peus dins del llit després de passejar-se descalços per “aquell” terra, hores i hores mirant-me i inventant-me com tapar aquesta mena d’obra d’art d’estil anys vuitanta (en el pitjoríssim dels sentits) que hi ha a la paret sense que l’autora (que dorm a l’habitació de dalt) se n’adoni, hores i hores delirant fins que es fa de dia (que, per cert, és a les 4:30 de la matinada).

30.06.2008

el pis

El pis on vivim (o casa... o pis...o jo què sé!) és molt estrany, no li entenc l’estructura arquitectònica: té molts trams d’escales que porten cap a direccions diferents i que no son tan alts com per ser pisos però casi, de manera que tot està repartit en quatre nivells diferents, entres i hi ha la cuina, puges una miqueta i et trobes una habitació i el lavabo, unes escales i una habitació, unes altres escales i una altra habitació. Hi ha moqueta per tot arreu menys a la cuina i en un primer moment et preguntes com coi la netegen, la resposta és immediata: no ho fan, no ho fan mai. A jutjar per com se m’enganxen les sabates al terra de la cuina també juraria que no l’han fregada mai dels mais, de fet, aparentment no tenen cap fregona o estri similar. Però no els jutjarem, jo no sóc precisament la fada de la neteja.

I la banyera... oh la banyera! És justament això, una banyera, és a dir, no té mànega de dutxa. Té dues aixetes, una amb aigua molt freda molt freda i una altra amb aigua molt calenta molt calenta. Com es renten? Omplen la banyera i s’hi fiquen. Com s’esbandeixen? Ni puta idea.

I jo que tinc els cabells tan llargs, com m’ho havia de fer? Doncs comprar-me una gerra de plàstic i apanyar-me-les com pogués...

(per petició d'en jordi he dibuixat una secció del pis amb el paint)

29.06.2008

marxem!

Tot va ser tan precipitat! Fa tot just dues setmanes en Daniel, el meu company de pis, em va dir “I si anem a passar l’estiu a Anglaterra?”. Vaig vacil·lar una mica, dos mesos eren massa, però un potser sí que estaria bé, l’endemà ja teníem els bitllets. Vam triar Brighton perquè la Roser feia mesos que s’hi estava, poc anglès aprendríem si hi anàvem agafadets de la maneta, però és el què hi havia, i així ens sentiríem menys amenaçats pels costums britànics. I durant dues setmanes vinga estressar-nos: trobar pis, canviar moneda, aconseguir llençols, comprar pipes per encàrrec (deien que allà no en gastaven, mentida podrida), fer-nos a la idea de tots els vicis que deixàvem enrera, fer maletes i estudiar... dijous a la tarda les gotes de suor em queien sobre l’últim examen i després cap a l’aeroport.

Anglaterra ens rebia, com no podia ser d’altra manera, amb pluja.

Podria estrenar categoria al bloc, em vaig dir, siamesa raquítica de la primera que vaig estrenar fa més de dos anys quan vivia a Florència.

arxiu

feed