8 de maig 2008
sabates
A la sortida del super, a tocar del cel, hi ha un cable que travessa la vorera; d'aquell cable en pengen unes sabates, lligades l'una amb l'altra pels cordons. Sempre que passo per sota carregada de bosses me les miro i em pregunto què hi fan, allà dalt, per quin coi d'atzar hi van anar a parar: a vegades m'imagino que algú les va llençar per fer una broma pesada a algun amic, anant ambdós borratxos; hi ha dies que m'imagino una persona morta de mal de peus llençant-les amb fúria cap al cel en ple atac d'ira; fins i tot algun cop he pensat que potser s'estaven assecant a l'ampit d'alguna finestra i, senzillament, van caure.
I me les miro, i me les torno a mirar, i des d'allà dalt ben bé em sembla que vomiten poesia.
I jo des del terra, carregada de pomes, pots de cigrons i iogurts, passo una mica de costat per no esquitxar-me, prosaica de mi, i continuo tris-tras tris-tras cap a casa.
28 de abril 2008
...
... com aquella nit que conduïa de cara la lluna, amb la pesada de la Callas esgargamellant-se a tot volum, i ja no sabia el meu nom, no recordava d'on venia i, el què és millor, havia oblidat cap on em dirigia. I era tanta la pau de no carregar res sobre les espatlles, tanta la pau de les línies blanques de la carretera, que hagués conduit tota la nit, que se'm feia eterna i preciosa, que m'adormia al volant. Llavors la rotonda, grandíssima filla de puta, em va arrancar i arrossegar violentament cap a la realitat. I com pesa, a vegades, la realitat! I la pera era massa aspra, el tomàquet em semblava podrit, tot em feia fàstic. Qui gosa culpar l'Anakin Skywalker per haver-se tornat dolent? Vaig començar a caminar al voltant de la taula, amb la punta de la màniga treia la pols del respatller de les cadires, vaig fer una volta, dues, quatre, dinou, cinquanta-tres, dues-centes, fins que tot va desaparèixer i ja no existia res més que el respatller brillant de les cadires...
16 de abril 2008
Wee-wee #2
i parlant de pipí...
sé que és una experiència bastant general, a tothom l'hi ha passat i tothom en parla sense pudor: quan es mengen smacks el pipí fa olor d'smacks.
jo començo a tenir sospites de la possible relació entre menjar espàrrecs i fer pipí amb olor de bròquil.
el sistema excretor, quin gran misteri!
23 de febrer 2008
Baudelaire
Pum.
En el cap. En el cor.
Pum pum.
Un so sord.
Opac.
Pum.
Com un tambor cobert amb una tela.
Pum.
Com un tambor cobert amb una tela negra que marca
la trista, monòtona, eterna processó.
Pum pum.
Pels meus carrers.
Pum.
Mon coeur,
comme un tambour voilé,
va battant des marches fúnebres.
21 de novembre 2007
...
La pau, la pau de no sentir el pes de la meva pròpia existència en cada alenada d'aire que inspiro, la Pau en majúscules, la vaig tocar un dia en un somni (i on sinó?): feia de pastora de cabres i sota l'ombra d'un arbre menjava pa, formatge, olivada i figues, aprenia a tocar l'ocarina, mirava el cel o escoltava música amb l'mp3, que no per ser pastora he de renunciar a la modernitat.
Suposo que sempre he estat més de locus amoenus que de collige, virgo, rosas. Quina llàstima.
11 de novembre 2007
...
Nedo en un mar de chansons de gèste i fabliaux, ara mateix no em sorprendria trobar-me una llança bruta de sang i amb trossets de fetge a la galeria...
M'agradaria fer-li un regal a algú, a qualsevol, però no ser com envolicar-lo.
8 de novembre 2007
...
No hi ha innocència més traïda que la de l'ull verge violat per la brutalitat del plagi inculte disfressat d'art!
...
...
Eingg??
Res, res, que he esternudat....
7 de novembre 2007
Conte curt o alguna cosa
Trobí feina en un negoci estrany al carrer Enric Granados, prop de la meva facultat, així hi podria anar després de classe, o abans, o directament des de casa, què sé jo. Aquell negoci s’assemblava a una curiosa fusió d’ikea, un laboratori de proves nuclears i un banc, tot i que, al revés dels bancs, era el dijous el dia que es plegava abans. Els companys de feina no em queien bé: una dona esperpèntica i un jovencell farcit de gomina feien pinya i s’intercanviaven el menjar dels tuppers a l’hora de dinar, tres caixeres anaven sempre agafades del bracet i organitzaven viatges de feina tot cridant, o criticaven la mida del meu cul entre xiuxiueigs, la resta d’empleats eren sociòpates i no parlaven mai. No sabia qui m’havia contractat.
Un dijous a l’hora de plegar m’adoní que no estava contenta d’acabar abans, crec que m’havia convertit en robot, o en cyborg, mai he entès bé la diferència; ara veia unes lletretes verdes borroses a la part superior del meu ull esquerre, però no les podia llegir, sempre he sigut astigmàtica d’aquell ull; a més, ja no tenia gana, ni cansament, ni fred, ni dolor, ni restrenyiment, ni tenia sentiments positius o negatius envers la gent, feia un vague càlcul segons els factors socials que es desenvolupaven davant meu, o sinó no feia res. Ara ja no tenia escrúpols, ja em podia apuntar a un dels viatges aquells que feien els meus companys.
I anàrem a Eivissa. Des de la finestreta de l’avió albirí una cresta de terra a ponent i vaig dir, ens instal•larem allà. Quan hi arribàrem amb l’autocaravana que havíem portat des de Barcelona baixaren a banyar-se. No hi havia onades, ni una, l’aigua i la sorra s’ajuntaven sense fer-se la guerra ni l’amor, mai vist, feia esgarrifances. Jo contemplava l’immensitat blava cap a l’oest i el de la gomina se m’acostà i digué, que n’és de bonic l’Atlàntic! No estem a l’Atlàntic, vaig respondre. No, estem just al mig de l’estret de Gibraltar, l’Atlàntic el tenim al davant, aquests últims mesos les illes han baixat molt, mira, Formentera ja és a l’altre cantó, em contestà. Ah, no m’ho hagués imaginat mai així, amb aquesta aigua tan quieta que sembla morta, reflexionava mentre enfonsava la punta del peu entre les pedretes mullades.
I de cop, entre tanta quietud, va caure una bomba uns quilometres enllà, i després una altra, i fins la tercera no reaccionàrem, entrem a la caravana, digué algú, de què ens servirà? preguntà l’altre, a dins hi ha una cabina de proves nuclears, no recordeu a què ens dediquem? venem mobles a preus raonables i provem armes de destrucció massiva! i hi vam entrar un a un, jo, el de la gomina, la dona esperpèntica, un parell de sociòpates que ens acompanyaven i una de les caixeres, a dins estàvem tan estrets que no podíem ni seure. Les altres dues caixeres eren dins de la caravana, jo aguantava la porta de la cabina, una d’elles volia entrar, l’altra no, la primera suplicava, l’altra no cedia, des de dins cridaven perfavors, la primera suplicava, la segona no es movia, la primera entrà, la segona es quedà a fora.
Tancaren la porta de la cabina rere l’última de les caixeres, jo no havia volgut entrar, no m’havia mogut per molt que la companya em supliqués. Per primera vegada tenia la sensació d’entendre alguna cosa, m’havia quedat fora entre bombes i sentia pau, ja em podia despertar.
27 de setembre 2007
Bola de drac
Pobre Upa,
desgraciada criatura!
Què faria ara,
si no podia viure,
si no podia respirar,
si no podia suportar
l'enorme buit
que la turgent polla
del seu difunt pare
havia deixat en el seu recte?
Sort que en Goku
li va prestar
el bastó màgic
mentre intentava ressuscitar-lo.
24 de setembre 2007
dit i fet
Vaig dir que pintaria la meva habitació i no han passat ni quatre anys i mig que ja n'he pintat la meitat!
Constància, senyoreta Constància, a disposar.
15 de agost 2007
humana
Hauries de venir algun dia a les trobades al vapor vell per practicar la llengua, diu, i em toca el braç. Com pot intentar lligar tan descaradament davant la seva filla que, per cert, no és prou petita com per no adonar-se’n? Clar que per descarada jo, hombre ya, que li he venut la gramàtica més cara de la botiga.
22 de juliol 2007
Dues històries breus i una confessió o Snoopy
Una història breu:
... i quan aquell puto gosset de marca veia algun dels seus amos acostar-se amb la corretja de sortir a passejar, aquella bèstia vil i cobarda s'amagava tremolant sota les polsoses faldilles de la taula camilla...
Una altra història breu:
... quan jo era petita també m'amagava tot jugant sota les polsoses faldilles d'aquella mateixa taula camilla, m'hi avorria tant allà...
Una confessió:
... per aquest i per altres motius, aquell maleït animal vomitiu i rabiós era tant romaní com jo.
11 de juliol 2007
pse
Mentre em barallo amargament amb aquest programa estúpid per introduir un isbn sento de refiló una veu afectada que es lamenta:
- Ai, és que amb tanta estona ja començo a marejar-me!
I jo em moro de ganes de dir-li:
- Mira, reina, m’importa un pito que estiguis marejada i que estiguis prenyada. No em vinguis fen-te la víctima perquè tu potser portes un quart d’hora sense aire condicionat però jo avui en porto deu hores, i si representa que aquest bombo m’ha d’inspirar tendresa ho portes clar perquè l’única cosa que em ve de gust de fer és engegar-te a prendre pel cul i desitjar-te de tot cor que el nen et surti FoToloGeR i addicte al porno d’inernet!
Però de la meva boca surt una aflautada veu mode A: atenció al públic que diu:
- Un segon, ara estic per vostè.
I secretament continuo desitjant l’extinció humana.
1 de juliol 2007
Fran Pelea, anda y gatea
Tinc pipí. Molt. Començo a sentir pessigolletes a la punta dels dits de tant pipí que tinc. La gent normal també té pessigolletes a la punta dels dits quan s’està pixant molt? Com és que mai m’ho havia preguntat? Potser és que tinc un problema nerviós...
Va, va, no ens desviem del tema. Anava pel pipí, oi? Quan s’acaba la classe, deso les coses d’una volada i baixo les escales corrent en direcció cap al lavabo. Entro. Em baixo pantalons i calces...
És llavors, justament llavors, en ple gaudi orinal, quan aixeco el cap i ho llegeixo allà davant meu, tan ben rotulat a la porta:
Continuar llegint "Fran Pelea, anda y gatea" »
19 de juny 2007
Socialitzant-me
A- Ai reinaaa! Quina ilu més supergran de veure't! Com et va tot? Jo, bueno, estic as-tras-sa-dís-si-ma amb els exàmens! I tu què tal? Com et va tot? A veure si aquest estiu ens ho currem i quedem algun dia per fer un capuccino que fa segles que tu i jo no parlem de les nostres coses!
E- Ara mateix m'encantaria que caiguessis a la bassa i que els peixets et devoressin poc a poc mentre els que estem en aquest claustre et tirem a sobre les putes fruitetes que fan aquests arbres d'aquí.
A- Perdona, com?
E- He dit que vull que et moris, guarra!
(Definitivament, les habilitats socials es perden si no es practiquen)
31 de maig 2007
tum-tum
A casa teva solíem jugar a barbies, tenies una col·lecció de sabatetes de taló espectacular. Les barbies mai van ser el meu fort. També recordo que tenies una nina embarassada, la panxa se li obria com una capsa i de dins en sortia una nina petita. Quines coses més modernes, solia pensar.
A casa meva escoltàvem al·lucinades el meu disc de Pink Floyd sense saber ni què era. Aquell disc t’agradava molt, sempre m’ho recordes.
Tot just fa pocs diumenges, pel caminet m’expliques que el romaní s’ha de tallar de ben avall perquè així es recupera millor, em passes branquetes de farigola, fas un ram de conillets i margalló i em dius “no tiene amor verdadero quien va al monte y no coge romero”.
Somric i penso que mai podré parar d’aprendre. Quines coses.
29 de maig 2007
a classe...
...els Alps Orientals, que abasten la resta de la serralada cap a l’est i el sud...
M'avorreixo.
...el Tirol i els Dolomites en són les formacions més importants...
Miro descaradament els forats del nas del paio que s'asseu al meu costat, són enormes, gairebé tan grans com els meus.
...allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po...
Què? Què? T'encanta fer-te burilles, oi? Sí que t'agrada, i tant! Segur que et pots ficar més de mig polze a dins, viciós...
...a la capçalera de la Vall d'Aosta...
I la professora, tan bona dona! Quina mena de pets deu fer?
...el Mont Blanc de Cormayeur a 4.748 m d'alçada...
Si està dins del llit posa el nas sota el llençol per olorar-se'ls, segur.
...els Apenins formen la columna vertebral de la península...
No, no, no, ja ho sé, deuen ser dels guais, dels que fan un munt de soroll i gens de pudor!
...nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur...
Ai ai ai, que se m'escaparà el riure i se n'adonaran de les tonteries que estic pensant...
...masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est...
No pot ser, haurien d'estar tan tocats del bolet o avorrir-se tant com jo per saber què penso, definitivament, estic salvada.
...la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual...
22 de maig 2007
...
paraules i noms que avui em fan riure:
Xispilla
Logroño
Heliocèntric
Esbiaixada
Color Bordeus
Color Acapulco
Berà
Xomino
Xoxu
Escatofília
Missió
Zocolone (que vindria a voler dir putarronga)
Espongiforme
Medio Merilota
Diari secret de l'Isona de Ventdelplà
Interdental
i
Barriguita (que no era tan guai però casi com la Chabel, que li feia mil voltes a la Barbie)
21 de maig 2007
de compres
Amb un gest histriònic m’ensenyes una peça de roba, és maca oi?, dius, em fa riure veure com t’esforces a fer com que ets una noia normal en un dia de compres normals,
i que poc que te n’ensurts!
Ets tan mala actriu que ja et veig venir de quilòmetres lluny,
jo que sóc tan miop d’ulls
i tan miop d’enteniment,
no m’estranya que tothom rigui de la teva beneiteria.
Sóc dolenta, i què? Tu ho ets més pretenent fer-me actuar a mi com si m’hagués d’interessar la roba que mirem. La cortesia em fa murmurar un ‘nostamal’ sense ni mirar-me la peça,
no me la pot portar més fluixa si és una camisa, un bikini o uns pantalons.
Estic irritada,
molt,
em cabrejo enormement quan em tractes com si fos la persona més interessant que coneixes. Sóc addicta al buscamines i als còmics porno, ni follo, ni em drogo, ni ballo rock’n’roll,
no sóc una persona guai,
què collons vols de mi?
què collons em demanes que sigui?
A vegades em moro de ganes de dir-te que,
el feliç dia que decideixi suïcidar-me,
tu,
sens dubte,
encapçalaràs el grup dels que no ho entendran mai.
12 de maig 2007
cortines
Avui he somiat que estava en una classe magistral. Els companys de classe eren antics d’institut, nous de facultat i coneguts de tots els temps. El professor s’esmerçava en explicar la importància d’embolicar una esfera amb paper de wàter i ha triat el meu cap per fer una prova en viu. Jo estava mig adormida al pupitre però abans que comencés a parir-me la bronca ha entrat un tio vestit de soldat i ha demanat algú amb qui barallar-s’hi. El professor ha dit “l’èlia, que està tan desperta”. I au, a estibar-nos dels cabells i fer-nos claus de judo del tot variades i espectaculars. En un moment crucial de l’enfrontament tinc el peu al seu pit i em quedo aturada mirant-me’l, no m’havia pintat les ungles ahir? I com és que vaig sense sabates?
Continuar llegint "cortines" »
20 de marc 2007
Al fruiter
Quina manera de pesar les pastanagues!
Et dic “gràcies”, tu em dius
“a tu” mentre somrius.
I quina manera d’etiquetar els tomàquets!
Per veure’t, estimat fruiter,
val la pena creuar el carrer.
Una pometa,
dues pometes,
tres pometes,
totes les peres
i un sac de mandarinetes.
(potser m'hauria de limitar a la prosa ¬¬)
11 de marc 2007
onze
Ma mare em regala un ram de margarides i no una planta perquè sap que no duraria viva ni una setmana. Gràcies pel dinar, diu. Gràcies a tu... pels dinars. Perquè no? M’hauria de tallar els cabells.
Somio que tinc paquets d’arròs en comptes de pits, pesen massa. M’he de fer vegetariana... i una reducció. Quina calor que passarem aquest estiu.
També vaig somiar que m’enamorava d’un futbolista que no tenia cames. Tota l’estona deia que l’ortopèdia fa miracles. A mi les cames m’eren igual mentre continués somrient-me així.
Fa deu anys em va venir la regla. Encara feia primària. Estava molt enrabiada. Ara només estic cansada. Ja no entenc res.
5 de gener 2007
Reis
Reculem en el temps fins la freda nit de reis del 1991 (Consti que he triat el 91 com a exemple, hagués pogut triar qualsevol altre any. I dic freda nit perquè fa 16 anys feia molt més fred i les taronges tenien molts més pinyols, o això diuen). Som a casa dels avis de Tarragona, des del balcó ja es comença a sentir que a la rambla hi ha moviment. Mon pare diu:
M- Va! Baixem a veure la cavalcada!
E- Si... (No vull! No vull!)
J- Va! Que collirem caramels!
E- ... bé (No els vull per res els seus repugnants caramels!)
M- I així veurem els reis!
E- ... (Els odio!!! Els odio!!! Els odioooo!!!!!)
(Noti’s com la petita Èlia de cinc anys ja era tan perversa, recargolada i enemiga de la humanitat com ho és ara) (I tant que prometia la criatureta...)
/sobtada i irritant pausa publicitària per allargar el post/
Hagas lo que hagas PONTE bragas
30 de desembre 2006
Horia
Tanco els ulls per viure.
Tanco els ulls per matar-me.
Obro els ulls i visc morint cada dia.
Obro els ulls, el meu Caucas no té nom.
Jo sóc Prometeu.
21 de desembre 2006
...
Colpejo reconciliadorament una rodanxa de lluç congelat per rematar-lo, no vull que mori bullit i que pateixi. La punxo amb una cullereta de cafè i la poso a la terra del meu cactus, a veure si així ressuscita i torna a ser de color verd. Per agrair-m’ho, em trepana carinyosament un dit i aprofito que m’ha fet un forat per posar-m’hi una anita de diamants i així estar més elegant. Com que vull estar encara més maca em poso una cinta vermella als cabells i em disposo a dormir penjada de cap per avall del sostre per no despentinar-me. Durant una estona contemplo com la gravetat i l’electricitat estàtica vestides amb malles fúcsies mantenen una petita escaramussa però, anhelosa de repòs, acabo relliscant cap a terra amb les meves elegants mucositats i canviant-me d’habitació, que aquesta ja no em tanca tots els botons. Pel matí em desperto amb una germana demencialment viciada i un penjador de filferro dins del llit i ja no entenc res.
14 de novembre 2006
Al·lucinació visual #1
Travesso el passadís subterrani per anar a la meva andana amb pas lleuger, ja se sap que aquests passadissos no són llocs agradables. Al peu de l’escala hi ha una dona repenjada sobre una cama, l’altre peu al primer graó, com si estigués còmoda, com si ens trobéssim en el lloc més maco del món. Em mira. Pujo les escales, camino un metre i em disposo a esperar. Miro de reüll cap avall de les escales, ella continua amb la mateixa postura, mirant-me. No m’agrada que em miri d’aquesta manera. Faig una passa de costat dissimuladament com per allunyar-me’n. La miro, continua mirant-me amb la mateixa postura estranya però està tres graons per sobre d’abans. Una altra passa de costat. I ella tres graons més amunt. Una passa. Tres graons. Una passa. Tres graons. No deixa de mirar-me. Una passa... S’han acabat els graons... Tinc por de morir fulminada per aquesta mirada... Arriba el tren.
31 de octubre 2006
Al·lucinació olfactiva #4
Moc el nas. Ensumo. Fa olor de pèl cremat. Em desplaço, no metres sinó quilòmetres. Sóc jo la que fa olor de pèl cremat. Pudor, més ben dit. Arribo a casa. Sento olor a crispetes. Greix. Sal. Mantega llardosa i groga. Faig una ganyota. Qui ha fet crispetes i no m’ha convidat? Crec que m’estic curant.
30 de octubre 2006
Al·lucinació olfactiva #3
No m’agrada anar amb rodalies. No per la pudor de suor, de boca, de pet, de regla, de gent... és per la pudor de plàstic impregnat de pipí fermentat.
29 de octubre 2006
Al·lucinació olfactiva #2
Estic asseguda davant l’ordinador i m’arriba una alenada d’aquella olor tan característicament àcida. Pipí de gat. Puto pixum de gat. Em giro molt lentament i miro de cua d’ull el llit. Allà el tenim, amb tota la seva majestàtica felinitat. Has estat tu cabró? Que no tens casa per anar a pixar? Com és que sempre estàs aquí? Li pregunto. Em mira amb els seus ulls grocs i amb aquella cara de suficiència com dient-me i què si he estat jo? No t’atreviràs a renyar-me. M’acosto i l’oloro per sobre, després més a prop. Enfonso el nas entre el seu pèl. No és ell, fa olor de caramel i flors, com sempre. Oloro tot el llit i no soc capaç de trobar la font de l’olor. Oloro per tot arreu. Passejo el nas per cada racó de cada habitació. Res. Però l’olor està aquí i allà, i només dins el meu nas. Prou, siusplau. Prou.
28 de octubre 2006
Al·lucinació olfactiva #1
Estic a casa. De cop, sento olor de lleixiu. Cada cop més forta. Fujo a la meva habitació. L’olor em segueix. Em persegueix. La maleïda olor de lleixiu em puja al nas i es queda allà enganxada. Em marejo i m’estiro al llit. Fico el cap sota el llençol però l’olor continua aquí. Per tot arreu. El matalàs fa olor a lleixiu. Els coixins fan olor a lleixiu. Fico el cap dins la meva samarreta i em tapo la cara amb les mans. Passa una estona que se’m fa eterna i algú comença a cuinar. Carn arrebossada. Vull vomitar. No podré entrar a la cuina durant hores. Les dues olors s’intensifiquen. Ballen durant hores dins les meves fosses nasals. Prou, siusplau. Prou.
22 de octubre 2006
Strangers in the... train
L’altre dia, i per primera vegada a la vida, vaig parlar durant una hora amb una persona que em coneixia a mi però que jo no vaig arribar a ser capaç de recordar qui era. Crec que mai havia patit tant en una conversa. Més o menys va anar així: