Us explicaré un conte fabulós
sobre la recerca del desaigüe misteriós.
Va començar un dia monòton, com tots,
mentre jo tranquil•lament rentava plats i gots,
quan em va semblar que a l’aigüera
se sentia soroll de pixera.
Vaig mirar a l’armari de sota sense requesta:
El cillit-bang i els draps amb tanta aigua feien festa!
Flufy i Nana van tenir 37 fills, un nombre moderat si tenim en compte que eren conills. D’aquests 37 fills, 27 van morir sacrificats a mans del veterinari, 4 van morir de mixomatosi, un va morir d’un atac de cor provocat per un gos llebrer, dos van morir torturats per nens avorrits, dos més van morir enverinats per insecticida i només un va morir de vell. L’endemà del quart part de Nana, van capar a Flufy*.
Nana no va viure gaire més, d’un temps ençà les dents li creixien més ràpid que no pas les desgastava i va arribar un dia que ja no podia agafar el menjar amb la boca, la van haver de matar, pel seu propi bé.
Van passar cinc anys més i els nens de la casa van créixer prou com per no fer més cas del conill. Ara Flufy es trobava sol, coix, capat, vell i atrapat en aquell jardí per sempre més, mai es van deixar la porta oberta per accident, mai va tenir l’oportunitat de marxar i deixar-se caçar pel primer gatot o gos pollós amb qui es creués. Ja ningú li feia cas, tot just li llançaven de tant en tant un grapat de fulles de dineret i alguna garrofa seca, els únics plaers que li quedaven.
I el temps passava i Flufy continuava vivint, tothom es preguntava quan es moriria, però continuava vivint, menjant garrofes seques i recordant els prats que travessava saltironejant quan era jove.
The fini.
* m’he pres la llicència literària, no estic segura que als conills domèstics se’ls capi.
Aquesta novel•leta està parcialment inspirada, com no, amb la vida de la Tefnut i el Petit que no van fer mai res d'especial a part de moure el morro i les orelles tota l'estona, al cel dels conillets descansin.
El curs de la història d’aquella bèstia hagués anat per un altre camí si l’innocent Mireia, que es delia per complaure les seves criatures, no hagués tingut la brillant idea d’ensenya’ls-hi el miracle de la reproducció en viu i en directe, és a dir, si l’innocent i un pèl massa beneita Mireia, no hagués pensat que seria una “monada” trobar-li una “xicota” al conill.
X, ara rebatejat com a Flufy, es va trobar un bon dia amb una bufona i marroneta conilla d’orelles caigudes anomenada Nana davant dels morros. No se la va poder mirar gaire, de fet, no va tenir temps ni de preguntar-se qui era que ja la tenia a sobre, muntant-lo i arrancant-li clapes de pèl del clatell amb violència; qualsevol hagués dit que era ella la salvatge i ell el domesticat, quin geni de femella!
Fugint corrent i com va poder, X es va amagar en un cau que hi havia entre unes arrels d’heura per resguardar-se, ni que fos parcialment, de la fúria de la seva xicota. I allà s’hi va estar cinc dies i cinc nits sense sortir-ne ni per menjar ni per beure. Ja estava a punt de morir de gana i de set quan Mireia es va emportar Nana del jardí i la va tancar a la gàbia.
Des de llavors, sempre que portaven a Nana al jardí algú es quedava per vigilar-la fins que, mica en mica, hom creu que per motius hormonals, Nana va anar canviant d’actitud. Va arribar un dia que fins i tot es va deixar fornicar, tot i que mai va deixar d’atacar-lo ocasionalment fins la fi dels seus dies. Flufy i Nana ja eren el què se’n podria dir, i en termes “humanitzants”, un matrimoni.
aquesta història fins i tot comença a avorrir-me a mi...
Quan en Carles va sentir el conill sota les rodes va cridar “me cago en la puta verge!”. La Mireia immediatament el va renyar amb veu histèrica “Carles, cony, no diguis paraulotes davant dels nens!”.
I maltrobat fou el dia que la parella va decidir portar els nens a aquella calçotada de cosins segons! Maleïts els nens, que de dins del cotxe, no van parar d’insistir a recollir aquella bèstia agonitzant i a portar-la al veterinari d’urgències. I després què n’havien de fer sinó quedar-se-la a casa?
X ja es podia acomiadar dels amples prats verds i de la vida salvatge, ara es trobava, de cop i volta, coix de per vida i atrapat dins d’una gàbia que feia menys de mig metre de llarg i, encara molt pitjor, rebatejat amb l’estremidor nom de “Flufy”.
X, ara rebatejat com a Flufy, amb tota la bona fe de la qual disposava, va convèncer-se a si mateix que seria capaç d’adaptar-se a la nova situació. En un primer moment va semblar que tot millorava quan el van treure de la gàbia i el van traslladar al jardí: no tindria tot l’espai que hagués desitjat, però almenys hi estava relativament protegit dels depredadors, qui sap si amb el temps es curaria de la pota i podria fugir d’allà.
La cosa va per llarg...
El protagonista d’aquest conte, bategem-lo de moment com a X, va néixer al fons d’una cova fosca i càlida, en el sí d’una família nombrosa. Just en el mateix moment que ell agafava el seu primer alè, a vint quilòmetres d’allà, Jaume, vanagloriant-se secretament del seu enginy, li deia a la seva dona “Ai, Caterineta! Aquest conill amb xocolata t’ha sortit tan bo que crec que he de repetir un tercer cop!” tot apartant els plats plens d’ossets rosegats de la taula, asseient-hi la seva senyora i arromangant-li les faldilles. X era, doncs, orfe de pare.
X era, dèiem, orfe de pare; però això, lluny de causar-li traumes secrets només rebel•lats en etapes adultes, no li importà massa ja que els conills són poc donats a sentir lligams afectius amb els seus familiars.
Als sis mesos X se sentia feliçment afavorit per l’estadística: els membres de la seva família havien anat caient, un a un, sota les urpes de diversos depredadors o bé havien mort en l’última plaga de mixomatosi. Les probabilitats eren com eren, a X li havia tocat viure.
Als sis mesos X es creia invulnerable, immortal, un mascle jove ple de vigor, preparat per afrontar qualsevol problema que la vida salvatge li posés per davant. Malauradament, X s’ho creia massa.
I fou així com X, farcit de cega confiança, un bon dia abandonà el cau, travessà prats i boscos, s’acostà saltironejant massa feliçment cap a aquella carretera i acabà mutilat sota les rodes d’aquell cotxe familiar. Per desgràcia seva, X va sobreviure.
continuarà...
Vet aquí que una tarda hi havia quatre amics escarxofats al sofà, rascant-se els baixos i mirant la teletienda quan, de sobte, de la pantalla de vidre del televisor va sortir un ens ectoplasmàtic. Els nostres protagonistes romangueren boca-oberts i atemorits, més per l'aspecte de l'ens fantasmagòric, que talment reproduïa la forma i planta de Juan y Medio, que per les inquietuds i discussions filosòfiques que inspirava la situació metafísica en la qual s'havien vist involucrats.
Després de cinc minuts de tens i incòmode silenci, l'ectoplasma decidí trencar el gel tot dient "Sóc aquí per concedir-vos un desig a cadascun de vosaltres. Apa, ja podeu començar que tinc pressa, he quedat per anar al cine a veure l'Indiana Jones; tu què vols?"
I el primer dels nois va reflexionar llargament sobre si preferia tenir aquell meravellós aparell que estaven anunciant per la teletienda que podia tallar la fruita i la verdura en dauets en qüestió de segons o si havia de demanar que la seva aimada Riteta, font de tots els seus anhels, el correspongués en matèria d'amor. Es decidí per la última opció i digué "Jo vull molar-li a la xurri que em mola".
I ric-rac-ric, melmelada i embotit, el desig ja està concedit. Anem per fenya que encara en queden tres.
El segon s'ho va pensar uns segons i va acabar per dir: "Jo vull una casa de puta mare, amb piscina coberta, wifi de 20 megas (que no te enteras), sala amb billar i futbolins, un celler carregat d'alcohol i una pèrgola romàntica al jardí".
I ric-rac-ric, melmelada i embotit, el desig ja està concedit. A veure què dirà el tercer.
El tercer, que era un hippy de merda, va començar a dir alguna cosa com "Jo voldria que l'ONG a la qual pertanyo, Interpom Ocspam, pugui emprendre nous proj...".
I ric-rac-ric, melmelada i embotit, abans que acabés de dir la petició va morir apallissat pels seus amics i el fantasma amb forma de Juan y Medio, que també s'hi va afegir.
El quart tenia claríssim el què volia "Jo vull deixar de tenir morenes, vull tenir un forat del cul sa i bonic com el d'una criatura i flexible com el d'una actriu porno, que cap molèstia em pugui interferir els tactes prostàtics".
I ric-rac-ric, melmelada i embotit, el desig ja està concedit.
I de tots quatre, us asseguro que el que en va sortir més ben parat va ser l'últim.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.
Benvolguts nois i noies, avui us explicaré un conte. Sí, sí, un conte; el conte del Super Òptic.
(són una S i una O de Super Òptic, no un número 50 com podria semblar a primer cop d’ull)
mésTrobí feina en un negoci estrany al carrer Enric Granados, prop de la meva facultat, així hi podria anar després de classe, o abans, o directament des de casa, què sé jo. Aquell negoci s’assemblava a una curiosa fusió d’ikea, un laboratori de proves nuclears i un banc, tot i que, al revés dels bancs, era el dijous el dia que es plegava abans. Els companys de feina no em queien bé: una dona esperpèntica i un jovencell farcit de gomina feien pinya i s’intercanviaven el menjar dels tuppers a l’hora de dinar, tres caixeres anaven sempre agafades del bracet i organitzaven viatges de feina tot cridant, o criticaven la mida del meu cul entre xiuxiueigs, la resta d’empleats eren sociòpates i no parlaven mai. No sabia qui m’havia contractat.
Un dijous a l’hora de plegar m’adoní que no estava contenta d’acabar abans, crec que m’havia convertit en robot, o en cyborg, mai he entès bé la diferència; ara veia unes lletretes verdes borroses a la part superior del meu ull esquerre, però no les podia llegir, sempre he sigut astigmàtica d’aquell ull; a més, ja no tenia gana, ni cansament, ni fred, ni dolor, ni restrenyiment, ni tenia sentiments positius o negatius envers la gent, feia un vague càlcul segons els factors socials que es desenvolupaven davant meu, o sinó no feia res. Ara ja no tenia escrúpols, ja em podia apuntar a un dels viatges aquells que feien els meus companys.
I anàrem a Eivissa. Des de la finestreta de l’avió albirí una cresta de terra a ponent i vaig dir, ens instal•larem allà. Quan hi arribàrem amb l’autocaravana que havíem portat des de Barcelona baixaren a banyar-se. No hi havia onades, ni una, l’aigua i la sorra s’ajuntaven sense fer-se la guerra ni l’amor, mai vist, feia esgarrifances. Jo contemplava l’immensitat blava cap a l’oest i el de la gomina se m’acostà i digué, que n’és de bonic l’Atlàntic! No estem a l’Atlàntic, vaig respondre. No, estem just al mig de l’estret de Gibraltar, l’Atlàntic el tenim al davant, aquests últims mesos les illes han baixat molt, mira, Formentera ja és a l’altre cantó, em contestà. Ah, no m’ho hagués imaginat mai així, amb aquesta aigua tan quieta que sembla morta, reflexionava mentre enfonsava la punta del peu entre les pedretes mullades.
I de cop, entre tanta quietud, va caure una bomba uns quilometres enllà, i després una altra, i fins la tercera no reaccionàrem, entrem a la caravana, digué algú, de què ens servirà? preguntà l’altre, a dins hi ha una cabina de proves nuclears, no recordeu a què ens dediquem? venem mobles a preus raonables i provem armes de destrucció massiva! i hi vam entrar un a un, jo, el de la gomina, la dona esperpèntica, un parell de sociòpates que ens acompanyaven i una de les caixeres, a dins estàvem tan estrets que no podíem ni seure. Les altres dues caixeres eren dins de la caravana, jo aguantava la porta de la cabina, una d’elles volia entrar, l’altra no, la primera suplicava, l’altra no cedia, des de dins cridaven perfavors, la primera suplicava, la segona no es movia, la primera entrà, la segona es quedà a fora.
Tancaren la porta de la cabina rere l’última de les caixeres, jo no havia volgut entrar, no m’havia mogut per molt que la companya em supliqués. Per primera vegada tenia la sensació d’entendre alguna cosa, m’havia quedat fora entre bombes i sentia pau, ja em podia despertar.
