Sembla ser que les nostres insinuacions donen fruits. Definitivament, i després de fer-la patir uns quants dies amb una tele que no funciona, la Raffaella diu que ens en compra una de nova.
Visca!
En el fons l'entenc. Passar-se el dia al sofà sense tele ha de ser una mica més avorrit que fer-ho amb tele. I això es nota.
Però La Cosa és un pou de sorpreses.
Al pis ja celebràvem la nostra victòria quan al seu interior, la mandra ja havia guanyat a l'avorriment. Que aixecar-se del sofà per comprar una tele cansa, vaja.
Vam haver d'aplaçar celebracions indefinidament, ja que l'endemà la Raffaella va marxar amb una amiga a fer un viatge a Málaga.
Quan va tornar, dies després, ens va explicar que la seva amiga s'havia aprofitat d'ella. Que li havia hagut de pagar tot el viatge i capricis perquè havia fet veure que no portava diners. Que s'havia acabat això de gastar.
Que ens quedàvem sense tele.

En un pis d'estudiants, el límit on comença la privadesa és sovint poc definit. I no passa res.
Però hi ha aspectes elementals que són de sentit comú.

Vaja, que de la mateixa manera que qualsevol em diria que no li puc agafar el seu raspall de dents, la seva esponja o els seus calçotets bruts, és il·lícit que ella m'agafi el fil dental.
És lleig. Buscar-lo i trobar-lo al costat de la Raffaella és lleig.
Però bé, vaig pensar que els italians tindrien costums curiosos amb els fils dentals. No passa res. Només s'ha d'aprendre a respectar les cultures veïnes.

Uns dies després, l'ensurt va ser molt més gran.
Situació: vaig arribar tard i ella ja dormia; per tant, ella no sabia que jo estava al pis.
Quan jo ja era al llit, vaig sentir que la Raffaella intentava entrar a la meva habitació.
El primer que vaig pensar va ser què collons estava intentant fer la Cosa. Agafar el meu llit (més gran i millor que el seu)? estrangular-me mentre dormo? Preguntar-me si tinc maria?
El segon, en la sort que tinc d'haver agafat el costum, quan tenia parella, de tancar el baldó de la porta.

(Ja sé com és que els coloms missatgers saben on portar el missatge. Simplement tornen al niu on van néixer... )

Incògnites infantils innocents que falten per perdre: quatre.

He parlat altres vegades de les seves amigues. Són llestes per interès i curtetes a més no poder.
El fet és que la Raffaella se'n va portar una al pis, per estar-hi uns dies. A nosaltres no ens fa res, sempre hi ha amics que venen i van, i poden passar alguna nit amb nosaltres. Però no us podeu ni imaginar quina era la idea d'aquestes dues coses. Bé sí, podeu pensar que van passar 4 dies estirades als sofàs del menjador.

I encertareu.
Suposo que el seu pla era provar quant temps podien sobreviure estirades mirant la televisió. Durant el dia, al sofà, durant la nit, al sofà. Fumant, mirant la televisió, dormint. Al sofà.

No sé si podeu arribar a copsar el concepte, però us ben asseguro que nosaltres vam flipar. Vaja, que a partir del segon dia vam començar a fer el màxim de soroll (amb la televisió, amb l'exprimidor de taronges, amb els coberts, caminant, mastegant cereals,...) quan dormien, per intentar despertar-les i que desapareguessin de la nostra vista.

Però res, per molt soroll que féssim i per molt que intentéssim molestar-les, estaven absortes al seu món i no hi havia qui aconseguís apoderar-se del sofà (ni del menjador) que ocupaven, així que només va quedar l'opció de la bronca oral.
Suposo que la separació de l'àmbit tèxtil dels sofàs i els seus culs va causar un trastorn en el seu caràcter i finalment es van enfadar. La cosa amiga de La Cosa va desaparèixer i no l'hem tornat a veure més.

Un dia després, la Raffaella va anar visitant un per un a cada habitant del pis i ens va anar preguntant si podia comprar-se un sofà llit pel menjador.
Podeu imaginar la resposta.

(He descobert per què les galetes maría es diuen María. La rodona i morena, creuament de Roseanne i la Moreneta, la que tots coneixem i mengem, era la néta del senyor Eugenio Fontaneda... )

Incògnites infantils innocents que falten per perdre: cinc.

Set dies impertorbables al pas bèl·lic dels mil·lennis. Marcant la mida d’uns passatges vitals que ens fan avançar cap a les incommensurables traces de l’espai.

Tot és voltar i crear mesos a cada gir lunar. Com qui crea petjades a cada pas, com qui camina en cercles, cercant un lloc entre els astres on mai poder parar.

Avançar i superar al mateix Sol, per retrobar-lo un any més tard, un any creat.

Però avui, en aquest precís instant, alguna cosa ha canviat en la manera com giren els planetes.

I ara jo vull seguir al mateix lloc.

Ara vull seguir sent ahir.

text presentat al concurs de cartes d'amor de Calafell, basat en aquest altre text.

el guanyador ha estat, com sempre, una munió de tòpics i de falta de gràcia que fan que, després de tres vegades de presentar-m'hi i haver aconseguit ser finalista, desisteixi finalment de canviar un premi internacional que sembla que visqui encarcarat en el passat. mai he pensat en guanyar-lo, però sempre s'espera que el text guanyador sigui millor que el propi.

No m'agrada parlar dels nous grups de música que descobreixo perquè llavors deixo de ser l'únic afortunat que els coneix. Tot i que podria dir que em sembla que el nou disc de la Madonna és com els seus tres discos anteriors passats per la minipímer, i que la massa immenjable i informe resultant és servida en un plat de disseny cool. Que no fa mal de panxa, sinó mal de cap. Però no ho diré, perquè crec que el CD encara no ha sortit i el senyor Warner es podria emprenyar. I tampoc penso parlar de drets d'autor, és una pèrdua de temps: els únics que estarien radicalment en contra del que penso són les grans empreses i la cosa aquella que viu de recaptar taxes abusives. A canvi podria divagar sobre el perquè de tants grups que comencen amb 'The' i tenen aquest esperit tan modernillo a la meva llista de l'iTunes, però crec que en certa manera em podria acabar insultant a mi mateix i no és ni moment, ni lloc, ni manera. Tampoc vull parlar del Barça, em sembla un tema massa fàcil i recurrent. A més, tot i els esforços de mon pare, mai he estat gran futbolero (encara que les mocadorades i les males èpoques al camp nou em donen un morbo inexplicable, no sé del tot perquè). La política actual m'avorreix de manera bèstia; i de veritat, no insistiu, que no penso parlar sobre la sequera. Ja ho fan prou per la televisió (pesats!): aquesta fal·lera per domesticar la gent a aquestes alçades quan els polítics o personatges rellevants (tret del Capità Enciam) mai han estat exemple de res, em sembla deplorable. I per descomptat, tampoc us penso avorrir parlant de la feina que deixo de fer mentre penso què escriure i no aconsegueixo escriure res.

I és així com, apreciats lectors, de tant en tant i quan no trobo sol·lució al problema, no apareix re de nou per aquest espai amorf que és gumets.