8 de maig 2008
sabates
A la sortida del super, a tocar del cel, hi ha un cable que travessa la vorera; d'aquell cable en pengen unes sabates, lligades l'una amb l'altra pels cordons. Sempre que passo per sota carregada de bosses me les miro i em pregunto què hi fan, allà dalt, per quin coi d'atzar hi van anar a parar: a vegades m'imagino que algú les va llençar per fer una broma pesada a algun amic, anant ambdós borratxos; hi ha dies que m'imagino una persona morta de mal de peus llençant-les amb fúria cap al cel en ple atac d'ira; fins i tot algun cop he pensat que potser s'estaven assecant a l'ampit d'alguna finestra i, senzillament, van caure.
I me les miro, i me les torno a mirar, i des d'allà dalt ben bé em sembla que vomiten poesia.
I jo des del terra, carregada de pomes, pots de cigrons i iogurts, passo una mica de costat per no esquitxar-me, prosaica de mi, i continuo tris-tras tris-tras cap a casa.
1 de maig 2008
Fic-cat
Demà a la tarda i durant tot el dissabte a Roda de Berà hi celebrarem el primer "festival internacional de curtmetratges en català" o Fic-cat (Si, si, ja sé que això d'internacional sona estrany, però tinc entès que s'han admès curts de tot arreu, sempre que estiguessin subtitulats en català). I malgrat s'hi passejaran alguns personatges com en Toni Elpà o en Gerard Tincgana, la veritat és que estic bastant contenta que s'hagi organitzat aital projecte. Vet-les aquí, les meves raons:
- Jo m'estimo la meva llengua, me l'estimo molt, i qualsevol iniciativa que la promogui és ben rebuda.
- Tot i ser una mica filla renegada del meu poble, continuo sent-ne (vull dir de filla, no de renegada, prou que hi he viscut gairebé tota la meva vida). Desgraciadament no s'hi fan gaires activitats, per dir-ho d'alguna manera, una mica culturals (excepte la "setmana") i per tant, qualsevol iniciativa que promogui qualsevol cosa que no sigui fer-se el quillo, també és ben rebuda.
- M'agrada el cinema, m'agrada molt.
- No està de menys dir que mon pare ha dissenyat els trofeus pels premis (tot i que al meu parer, maques com son les altres, és l'escultureta més lletja que ha fet fins el moment).
- Quan vaig veure l'espot projectat al cinema quasi exploto de l'orgull i poc em va faltar per posar-me a cridar "l'Anna surt al cine, l'Anna és super-famosa, i és amigueta meva!!!" així assenyalant com una boja a la pantalla i després a mi, sort que em van contenir.
- I per fi podré veure el curt "segrest" (jordi, et prometo que no riuré, jejeje)
Per això, ja abans que comenci, crec que els esforços de l'Antonio Barrero (que és el qui ho ha organitzat tot) hauran valgut la pena. I tan de bo aquest festival se celebri durant molts anys.
28 de abril 2008
...
... com aquella nit que conduïa de cara la lluna, amb la pesada de la Callas esgargamellant-se a tot volum, i ja no sabia el meu nom, no recordava d'on venia i, el què és millor, havia oblidat cap on em dirigia. I era tanta la pau de no carregar res sobre les espatlles, tanta la pau de les línies blanques de la carretera, que hagués conduit tota la nit, que se'm feia eterna i preciosa, que m'adormia al volant. Llavors la rotonda, grandíssima filla de puta, em va arrancar i arrossegar violentament cap a la realitat. I com pesa, a vegades, la realitat! I la pera era massa aspra, el tomàquet em semblava podrit, tot em feia fàstic. Qui gosa culpar l'Anakin Skywalker per haver-se tornat dolent? Vaig començar a caminar al voltant de la taula, amb la punta de la màniga treia la pols del respatller de les cadires, vaig fer una volta, dues, quatre, dinou, cinquanta-tres, dues-centes, fins que tot va desaparèixer i ja no existia res més que el respatller brillant de les cadires...
16 de abril 2008
Wee-wee #2
i parlant de pipí...
sé que és una experiència bastant general, a tothom l'hi ha passat i tothom en parla sense pudor: quan es mengen smacks el pipí fa olor d'smacks.
jo començo a tenir sospites de la possible relació entre menjar espàrrecs i fer pipí amb olor de bròquil.
el sistema excretor, quin gran misteri!
9 de abril 2008
...
Em preocupa l’extinció dels neandertals. No és una broma, em preocupa molt. Intento imaginar com devia ser de dur pels últims que quedaven, i normalment també intento imaginar quins esclaus més excel•lents serien per nosaltres si encara existissin, com en sabríem, els homo sàpiens, d’utilitzar-los sense preocupar-nos per ningú a part de nosaltres, pobres d’ells si haguessin viscut!
7 de abril 2008
Wee-wee
Quan jo era petita la meva mare li va regalar un urito (un pixador) marca roca (com ha de ser tot bon sanitari) al meu pare per l'aniversari i ell, agraït, el va instal•lar al costat del vàter. Això, a part de reduir un 25% la cua per fer pipí, va fer que jo cresqués traumatitzada per no ser capaç de fer pipí dreta tot i tenir un pixador d'home tan a l'abast.
2 de abril 2008
de bloguiversaris
podria parlar de moltes coses:
dels miserables 27 posts que he escrit en els últims dotze mesos;
que avui no m'he adonat que era avui fins a l'hora de dinar;
que dos anys, cony, ja són dos anys;
podria parlar d'un Arno immens i brut, d'un parc florentí amb gespa seca i milers de pelusses blanques d'arbres volant pel cel que eren tot el què necessitava i deixaven de ser tot el què necessitava cada cop que anava a pixar.
però no em ve de gust parlar de res, només em ve de gust llegir-me el còmic de psicòpates assassins que m'espera a la taula i sortir a la terrassa a olorar les plantes, així ho celebraré.
I un cop més passaré de fer un post decent, ja em sabreu perdonar.
25 de marc 2008
Interpretant senyals
Primer va ser l’alarma que va destirotar el circuit elèctric de la casa.
Dos dies més tard vaig acabar d’endreçar l’habitació, feia catorze anys del dia que vaig començar a fer-ho.
L’endemà es va trencar el rellotge de la cuina (al cel dels rellotges estigui) i quan estenia la roba el sol va quedar tapat per la península Escandinava d’un núvol amb forma d’Europa.
El dia següent vaig vessar llet sobre el gat i mentre creuava el túnel van passar dos trens seguits per sobre meu.
Avui m’he despertat amb ganes de caminar per tota la ciutat si feia falta per aconseguir una taronja sanguina i he pintat una paret de vermell.
No sé si m’enteneu el sentit de la paraula, però és ben bé que ara segur que s’escau aquella frase que diuen els castellans i que no he entès mai massa què volia dir:
“Pájaro de mal agüero poco labrador”
Uuuuuuhhhh...
Algun problema hi haurà amb l’avió del dijous, ho sé.
O potser és que estic menopausica abans del què em tocaria, chi lo sa!
23 de febrer 2008
Baudelaire
Pum.
En el cap. En el cor.
Pum pum.
Un so sord.
Opac.
Pum.
Com un tambor cobert amb una tela.
Pum.
Com un tambor cobert amb una tela negra que marca
la trista, monòtona, eterna processó.
Pum pum.
Pels meus carrers.
Pum.
Mon coeur,
comme un tambour voilé,
va battant des marches fúnebres.
7 de gener 2008
Croissant!
Que dius que vas fer un què?
Ai, no ho sé, en aquells temps era tan jovencella i eixelebrada!